“Diguem de que m’acuses i et diré que practiques” aquesta afirmació la podem aplicar a molts polítics. Quantes vegades hem vist un polític esquarterar a un adversari per un fet, sigui una expressió o una actuació, que ell mateix ha portat o està portant a terme?

Tanmateix no sorprèn a ningú, els polítics tenen una indulgència que personalment trobo inexplicable. Ja saps és polític, es diu. De fet, lògicament, molta gent cada vegada sent més animadversió amb la política 

Així doncs, la paraula de polític té el valor que té. Però la perversió definitiva arriba en les campanyes electorals en les quals mentir encara està més a l’ordre del dia. Tothom ho troba normal començant pels mitjans de comunicació els quals ens diuen, sense esverar-se ni un pel, que estan en campanya i ja sabem que en campanya poden dir qualsevol cosa. Figura que en campanya ens exposen el contracte que pretenem que signem amb el nostre vot. No? Et poden prometre que culminaran la independència i aleshores pactar amb els unionistes per desenvolupar polítiques autonòmiques contraries al contracte signat. Nom passa res. Et poden dir que mai acceptaran els vots de tal o qual adversari polític fins que quan necessiten aquests vots se’ls queden trencant el contracte signat. Els politòlegs de torn et diuen que el moment de rendir comptes és en les properes eleccions. Normalment, doncs, cal esperar quatre anys i en quatre anys ja procuraran distreure’t dels acords contractuals i tornar a la roda de mentides de la nova campanya. La desafecció que aquest sistema pervers provoca es tradueix amb l’abstenció cada cop més elevada. La gent és molt més intel·ligent del que la política es pensa. 

Ara tornem a tenir una campanya electoral pel Parlament de Catalunya i seguint el procediment establer ja tenim tots els partits fent gala de que són els que les tenen més grosses (les promeses). En els contractes tornen a aparèixer clàusules que ja havíem signat en les anteriors eleccions i que havien quedat en paper mullat. Però ara sí, tu.

El món de la política ja ho té això. Pots acusar a un altre del que fas tu. Pots mentir sense cap remordiment. Pots prometre allò que ja saps que no podràs complir. El món dels mitjans de comunicació, llevat d’algunes excepcions, té algunes semblances amb el món polític. La veritat que publiquen és la veritat que li convé curiosament als subvencionadors. Els subvencionadors que casualment són els mateixos que no compleixen els contractes amb els votants.

Com diu aquell, és el que hi ha i no ens queda cap més remei que adaptar-nos-hi. 

No vaig néixer ahir i per tant ja fa temps que sé com funcionen les coses però permeteu-me una rebequeria per dir que el sistema és corrupte i que l’hauríem de canviar.