JoanC Roca 21 d’abril de 2026 La darrera presa de pel del govern de Catalunya del PSOE és la proposta de Consorci d'Inversions que figura que és una eina per impulsar l'execució de la inversió de l'Estat a Catalunya. Un cop allò del finançament singular ja ha quedat en no res, el PSOE i ERC estan cercant un mecanisme que pugui justificar l’aprovació dels pressupostos. Tot plegat no és res més que una nova camama per vendre’ns una altre moto. Em fa pensar en l’empresa mixta Rodalies de Catalunya que ha resultat ser un altre engany. Aquest és el panorama que tenim en l’àmbit polític al nostre país. I mentre el govern espanyolista de la Generalitat, posat per ERC, es dedica a desnacionalitzar el país, el més calent és a l’aigüera. L’espoli fiscal de més de 25 mil milions anuals continua obrint-se pas sense oposició. La pagesia, l’ensenyament, la sanitat i les infraestructures del nostre país viuen en crisi permanent sense una solució visible en l’horitzó. Per no parlar de la persecució que pateixen la nostra llengua, els nostres símbols i en definitiva la nostra cultura. A aquestes alçades ja sabem que l’única via és la independència i que els partits polítics catalans o espanyols que actuen a Catalunya no ens hi portaran com ho demostra la comoditat en que es mouen en la minsa autonomia que patim actualment. Vaja, que no se’ls veu gaire preocupats pel procés de desnacionalització que estem vivint avui. Però vet aquí que estem a punt d’entrar en període electoral la qual cosa ens col·loca davant d’un gran problema; a qui votem? Sobretot pels que voten en clau independentista. Uns diran que s’ha de votar en clau social i els altres en clau nacional. Els primers ens enganyen una vegada més perquè votar en clau nacional també és votar en clau social. Si es vota en clau nacional per tal de recuperar els més de 25 mil milions anuals és per poder fer moltes polítiques socials. Respecto als que, vist el panorama, es refugien en l’abstenció però potser no és la millor opció. Si posem per cas l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República aconsegueixen revertir la situació fins el punt de que alguns partits polítics es vegin obligats a donar suport a aquestes entitats, com ja va passar durant “el procés” amb L’ANC, seran partits que es puguin moure en clau nacional. Dissortadament, no tinc cap opció com a millor opció. Només tinc preguntes però hi ha fets que no tenen discussió. El bloc espanyolista és pot manifestar contra l’autodeterminació de Catalunya sense despentinar-se com s’ha demostrat diverses vegades on hem vist junts a psc-PSOE-PSOE, PP, VOX i Ciudadanos (projecte espanyolista ja desaparegut). El Comuns i els seus satèl·lits són “esquerra” espanyolista i també estan contra l’autodeterminació. ERC, després de posar l’espanyolisme al govern català frisa per formar part (de fet ja en forma part) del tripartit “d’esquerres” que si té alguna cosa clara és seguir els dictats d’Espanya. Tampoc ajuda que el seus grans enemics són a Catalunya, Junts i Aliança Catalana i el seu gran amic és a Espanya, el PSOE. Això que s’han cansat de dir-nos: Rufían. “PSOE: Prometer Sin Obligación de Ejecutar.”. Bé darrerament sembla que ja no pensa igual. La CUP, desgraciadament, no hi són ni se’ls espera. Alhora encara és un meló per obrir, però, tanmateix, la seva música sona bé. El bloc nacional representat per Junts, Aliança Catalana, Alhora i suposadament ERC, no té la pinta de poder fer un front nacional donades les seves diferències ideològiques. El que es fa difícil d’acceptar és perpetuar un govern tan lesiu per a Catalunya com és el d’illa. Sí, sí, els independentistes tenim una mala peça al teler, però em de fer alguna cosa. No ens podem quedar de braços creuats. Modestament penso que el més important és la llibertat nacional i que a vegades t’has d’associar amb opcions que ideològicament no són les pròpies per tal d’aconseguir el primer objectiu, la independència. I llavors com un país normal ja gestionarem les nostres diferències democràticament. Tindrem disponibles els nostres recursos i prendrem les nostres pròpies decisions encertades o no. Recordo que en els primers anys de militància en l’Assemblea Nacional Catalana ja tenia aquest debat amb algun company. Ell deia que volia una independència d’esquerres que sinó no valia la pena i jo li deia que no, que jo el que volia era la independència sense qualificatius. Que el país estaria en mans dels catalans, tu.

JoanC Roca 19 d’abril de 2026 Ja és greu no respectar la llengua pròpia però encara ho seria més que inconscientment contribuíssim en la seva desaparició. I dic inconscientment perquè no em puc creure que hi hagués catalans que ho fessin expressament. També em sembla quasi delictiu que els espanyols i ciutadans d’altres països no els hi importi ser ubicats en el col·lectiu de contribuïdors en fer desaparèixer la llengua del país que els acull. Com tothom sap la situació actual del català és molt precària i malauradament és la llengua minoritària a Catalunya. A continuació esposo unes dades per donar context a la situació. La sociolingüística té alguns llindars orientatius que determinen quan una llengua minoritària entra en desús. Aquests llindars es basen en estudis sobre transmissió i ús social. Per sobre del 50%: la llengua minoritària encara pot ser forta, sobretot si es transmet a casa. Entre el 30% i el 50%: situació de bilingüisme estable però amb risc si la llengua dominant té més prestigi. Per sota del 30%: comencen problemes seriosos de transmissió intergeneracional. Per sota del 20%: alt risc de substitució lingüística. Per sota del 10%: la llengua sol entrar en fase de desús accelerat i pot esdevenir residual. Segons la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP 2023), publicada el 2025, l’ús habitual de l català és: A l’Interior (Lleida, Girona, Ebre) és d’entre el 40 i el 50%. A la costa i a l’àrea metropolitana de Barcelona és d’entre el 10 el 30%. La mitjana del país és del 32,6%. En aquest punt estem, però anem a veure quina es la tendència: 2003 - 46% 2008 - 35,6%. Fort descens 2013 - 36,4%. Estabilització 2018 - 36,1%. Estabilitat 2023 - 32,6%. Nova baixada Les dades ens diuen que estem en zona de risc. A dos punts i mig de tenir problemes molt seriosos per a no entrar en zona de desús de la nostra pròpia llengua, la llengua dels nostres avantpassats, avis i pares. És molt trist que Barcelona, capital del país, estigui en zona alta de risc. Tanmateix els darrers governs de l’Ajuntament de Comuns i PSOE no se’ls ha vist gaire preocupats ans el contrari, per exemple, donant beques per escriptors en castellà. Penso que la situació és prou coneguda pels catalans però aquestes dades poden obrir els ulls als que viuen sense tenir gaire o cap interès pel seu propi idioma. Faig aquestes reflexions perquè crec que si molts catalans (quan dic catalans em refereixo a catalans i catalanes, s’entén oi?) fossin conscients de que no mantenir sempre el català sense importar en que ens parlen els interlocutors o adreçar-nos a tothom en català sense tenir prejudicis pel seu aspecte i fer-ho en qualsevol lloc, pot contribuir en el desús de la llengua Guifré el Pilós, es posarien les piles. No pot ser que contribuïm en la destrucció de la nostra cultura més que mil·lenària. Ara, puc entendre, amb dificultats, però puc entendre al ciutadà de peu, però el que hauríem de fer és tipificar el delicte que cometen les administracions polítiques catalanes que participen en aquest extermini, sobretot des de que governen Catalunya els delegats d’Espanya que arriben a la cara dura d’intentar espanyolitzar a Antoni Gaudí.

JoanC Roca 19 d’abril de 2026 No soc un estricte seguidor del futbol llevat del Barça del qual veig tots els partits que puc acompanyat d’alguns amics cules com jo. Soc d’aquells que vull que el Madrid perdi tots els partits, l’Espanyol els perdi tots menys quan juga contra el Madrid, el Girona i el Sabadell que els guanyin tots menys quan juguen contra el Barça i la resta d’equips m’és ben bé igual el que facin. Però, ves per on, ahir em vaig alegrar de que l’Atlético de Madrid perdés contra els donostiarres. L’Atlético de Simeone és un equip molt desagradable que funciona amb les seves pròpies regles. És d’aquells que quan juga contra el Barça durant els primers cinc o deus minuts del partit ja marca el terreny cometen dues o tres faltes brutals sempre molt ben calculades. Saben molt bé qui les fa i qui les rebrà. Quan juguen contra el Barça ja saben que tot els és permès donat que els arbitres acostumen a mirar cap una altra banda. De fet, el futbol és l’esport menys honest de tots els que es practiquen arreu. En la majoria de casos sembla que l’objectiu és enganyar a l’àrbitre. D’exemples que demostren aquesta afirmació n’hi ha un munt. Com ara simulant ostensiblement faltes inexistents o protestant visiblement entrades molt dures per part de l’infractor. El que importa és guanyar. Com? Com sigui. Tot està justificat. Dissortadament aquest guanyar com sigui és beneït per la premsa i pels afeccionats. El resultat és que el futbol és transforma en un espectacle antiesportiu. L’Atlético de Simeone n’és un gran representant d’aquesta manera de veure un espectacle que se’n diu esport. La feina dels arbitres hauria de ser evitar tot aquest joc subterrani i castigar als infractors de manera que si un jugador protesta ostensiblement després de donar una puntada al genoll d’un altre jugador l’hauria de sancionar per la puntada i per la protesta. El problema és que, moltes vegades, els arbitres es transformen en actors d’aquest espectacle lamentable i no tan sols no neutralitzen les males pràctiques sinó que contribueixen en que es facin. Vet aquí que encara que sigui estrany en aquest món del futbol hi ha una afició d’un equip que no només vol guanyar, vol jugar bé. La del Barça. El Barça és l’equip d’un país colonitzat el qual no té selecció nacional. És diu que el Barça és més que un club, i això és motivat perquè, de fet, per a molts catalans el Barça representa al país constituint-se com la selecció simbòlica de Catalunya. Fa molts anys sent Bobby Robson l’entrenador del Barça estàvem guanyant per cinc gols de diferència en un mal partit i la grada del Camp Nou es va omplir de mocadors protestant pel mal joc de l’equip. Encara veig la cara d’astorament el pobre Bobby que no entenia res del que estava passant. Hi ha un altre factor a tenir en compte en aquest món del futbol i no és altre que la política. A Espanya el Barça és el representant dels insubmisos catalans i en conseqüència el maltractament arbitral és indisimulat al camp però molt ben cobert mediàticament. Fins i tot els mitjans catalans es caracteritzen pel maleit autodí tant estès entre nosaltres i no denuncien de forma contundent la situació. El Barça per a guanyar una lliga espanyola ha de ser molt superior a la resta d’equips. Jo quantificaria en uns 15 punts la desavantatge de sortida. Sortosament aquesta superioritat s’ha donat en llargs períodes des de fa un quants anys. I a Europa? Sembla que l’UEFA no es pot permetre unes grades plenes d’estelades en una final de la Lliga de Campions ni que xiulem l’himne del futbol europeu cansats el maltractament que també rebem a Europa. Per què? L’única resposta coherent és la influència d’Espanya contra els separatistes que no se senten espanyols. Els darrers anys el Barça a Europa ha patit decisions arbitrals incomprensibles en condicions normals. No cal en aquest punt relacionar les eliminacions del Barça els darrers anys. Només cal repassar com ha anat la eliminatòria amb l’Atlético de Madrid en els quarts de final de la Lliga de Campions de fa pocs dies. Un equip que proposa futbol contra un equip, que juga les seves cartes, però que especula, practica l’antifutbol i que pega sense fi. El resultat és la victòria del segon amb unes actuacions arbitrals indignes. El Barça rep dues expulsions, per a mi, tant dubtoses que són injustes, tres penals a favor del Barça no xiulats i unes quantes targetes grogues no mostrades que en algun cas representaven targeta vermella. I una expulsió directa al porter matalasser per una agressió de llibre a Fermín. Targeta que no es va produir. Per a mi va ser un escàndol de dimensions considerables. La història, però, només parlarà de que l’Atlétíco va eliminar al Barça. I qui dia passa any empeny. Sí, sí, sembla que Europa no ens pot permetre tenyir unes graderies d’estelades. Si no em coneixeu podeu pensar que soc un fanàtic del Barça. No. Soc culer, sobretot perquè soc català, però mai he deixat de sopar ni de dormir després d’una derrota. Tenim un equip jove i sobretot de nanos de casa que són culers de veritat, i això és un goig i és més important que perdre injustament.

JoanC Roca 4 d’abril de 2026 El delegat de la colònia, Salvador Illa, i el seu equip ens diuen que d’aquí a dos o tres mesos la xarxa ferroviària de Catalunya tornarà a la normalitat. Vol dir això que la imatge de passatgers dels nostres trens sortint d’un túnel caminant per les vies tornarà a ser una imatge habitual? Ja sé sap, a vegades es produeixen incidències normals en qualsevol xarxa ferroviària del món mundial. De 10 a 15.000 milions en 10 anys era l’estimació tècnica de la inversió necessària per posar al dia la xarxa ferroviària de Catalunya. Tanmateix, del 2015 al 2023 es van pressupostar aproximadament 7.600 milions, quantitat clarament insuficient. Però vet aquí que l’execució mitjana ha estat d’uns 3.100 milions. En el transcurs dels anys l’execució és del 30 % de les necessitats. Les xifres canten. Aquest tracte colonial i premeditat, no és d’un any, és sostingut. Com no pot ser d’altra manera els servei es va deteriorant progressivament cada any. Només cal observar una dada. Les incidències greus eren d’una cada dos o tres dies l’any 2023, d’una cada un o dos dies l’any 2024 per arribar a una incidència greu cada dia l’any 2025. No contemplem en aquest mínim anàlisi les incidències totals que estan al voltant de quaranta diaris. Aquesta desinversió sistemàtica i premeditada només pot portar a un deteriorament sistemàtic de les infraestructures ferroviàries el qual queda reflectit en la involució de Rodalies on els trajectes són més lents ara que l’any 2000. Des de l’accident mortal de Gelida del 20 de gener de 2026 el col·lapse de la xarxa ferroviària és total. Han aparegut centenars de punts on s’havia de revisar la seguretat, la qual cosa vol dir que no es fa sistemàticament un manteniment mínim?. Bé, línies aturades, trams amb limitacions de velocitat, retards acumulats, etc. Tenim una xarxa ferroviària indigna d’un país normal. Ei! Sembla que a Madrid les execucions estan per sobre del 100% pressupostat. Hollywood, tu. Però ja sabem que la metròpoli mereix un tracte que la colònia no es pot permetre. Per cert, des de l’accident i el caos total que vivim cap ministre del govern espanyol s’ha dignat a aparèixer per aquí. Que hi han d’anar a fer a la colònia? Tranquils, però, ens asseguren que en dos o tres mesos tornarem a la normalitat? I jo em pregunto a quina normalitat? A la d’una incidència greu cada dia i retards absolutament normalitzats? A veure de tant en tant gent que surt dels túnels caminat per les vies de tren? El dia 1 de desembre del 2007 a Barcelona ja es va produir una gran manifestació sota el lema “Som una nació i diem prou” convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir en la qual es proclamava “Prou als dèficits en les infraestructures i el servei ferroviari” i més recentment el 7 de febrer d’enguany l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República van convocar una manifestació amb el lema “Prou! Única via: Independència!”. Jordi Domingo, president del Consell de la República, ho va expressar molt clarament: “Tenim un tracte colonial i ens hem de desfer de la metròpoli” i “És deshonest queixar-se de la pobresa i dels problemes de l'habitatge i la sanitat i no denunciar-ne la causa essencial: l'espoli fiscal” Avui, 4 d’abril, el govern espanyol de la Generalitat i els mitjans “catalans” subvencionats i colonitzadors intenten normalitzar la situació parlant-ne el menys possible mentre els usuaris estan desesperats pel servei rebut i cada vegada més opten per buscar-se la vida per altres mitjans. I, qui dia passa any empeny. Us puc fer un llista de 100 raons per a la independència, de fet estan publicades en aquest web, aquí , i una d’aquestes és sens dubte l’estat d’abandó premeditat de les infraestructures del nostre país. Posem-nos les piles, va.

JoanC Roca 28 de març de 2026 En alguns àmbits encara es parla, i molt, de la situació que viu el país i de que hauríem de fer per reiniciar el Procés. Sí, jo soc un d’aquests. Fa uns dies comentava que les administracions catalanes ajudarien molt la nostra llengua només fent complir les lleis en vigor de defensa del català i que jo encara en desenvoluparia de noves. El meu interlocutor, segurament més realista que jo, em responia que ens les tombarien totes. Aquesta reflexió em va fer pensar en totes les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya entre el 2010 i el 2017 que el Tribunal Constitucional va mutilar, anular o suspendre. Cal dir que malauradament aquestes lleis en caigut en l’oblit des de que tenim un Parlament autonòmic durant els governs d’ERC i del PSOE. Durant aquests quasi 10 anys Catalunya no dona cap feina al TC. Entre les taules de diàleg “fake” i la pacificació i espanyolització del país ja hem estat entretinguts durant aquest període. Els nostres administradors polítics es dediquen a gestionar el territori seguint els dictats espanyols. S’ha de dir que bastant malament atenen a com funcionen els transports, l’ensenyament o el sistema sanitari, per posar alguns exemples. Això que se’ns havia venut de que el psc-PSOE-PSOE era el govern de la bona gestió ha quedat absolutament desmentit. Dons bé, vull fer un recordatori molt abreviat d’aquesta sèrie de lleis. 2010 Estatut de Catalunya del 2006. Retallada d’articles que va desvirtuar-lo de dalt a baix. 2010 Llei de consultes populars. Limitada per la sentència de l’Estatut. 2012 Impost sobre dipòsits bancaris. Anul·lada. 2013 Llei de pobresa energètica. Parcialment anul·lada. 2014 Llei de consultes no referendàries. Parcialment anul·lada. 2014 Impost sobre energia nuclear. Anul·lada. 2015 Llei d’acció exterior. Parcialment anul·lada. 2015 Llei de transició nacional. Resolucions suspeses. 2015 Taxa a operadores d’internet. Anul·lada. 2015 Reforma del codi de consum. Parcialment anul·lada. 2015 Estructures d’Estat (Hisenda pròpia, etc.) Parcialment anul·lades. 2016 Prohibició del fracking. Parcialment anul·lada. 2016 Mesures d’emergència habitacional. Parcialment anul·lades. 2017 Llei del referèndum. Anul·lada. 2017 Llei de transitorietat. Anul·lada. 2017 Llei de canvi climàtic. Parcialment anul·lada. 2017 Agència de ciberseguretat. Parcialment anul·lada. 2017 Horaris comercials. Parcialment anul·lada. Amb la independència potser recuperaríem moltes d’aquestes lleis.

JoanC Roca 27 de març de 2026 Fa pocs dies vaig quedar perplex quan el delegat dels PSOE a Catalunya, Salvador Illa, va declarar solemnement; "Jo compliré amb els meus compromisos, espero que ERC compleixi amb la seva paraula". No sé quina paraula li va donar el mossèn, Junqueras, però fer gala dels seus compliments és com una broma de mal gust. La veritat és que ERC ha renunciat sistemàticament a tots els acords d’investidura, això no té discussió. Tanmateix, ara sembla que es conforma amb alguna proposta que sigui “grossa”, això sí. Ja sabem que l’Oriol només pensa en els ciutadans de Catalunya, tu. El més cridaner de tot és l’afirmació de que el psc-PSOE-PSOE compleix els seus compromisos amb Catalunya. En quin món viuen aquesta gent? És pensen que som ximples? Donat que el que ara ocupa el temps al Salvador i a l’Oriol és el pressupost 2026, analitzem molt per sobre els acords d’investidura i el seu compliment. El primer acord se’n diu “Finançament singular” mitjançant el qual, Catalunya recaptaria i gestionaria tots els impostos amb un model propi tindria més autonomia fiscal. El compliment del delegat vol dir, ni recaptació, ni gestió d’impostos, ni clau de la caixa, ni res de res. Ei! Que ens diguin que l’any 2028 ja en parlarem no cola. En que hem avançat en la Resolució del “conflicte polític”, en l’impuls del català i el reconeixement de Catalunya com a nació? Zero. Ans el contrari la Generalitat espanyolista del PSOE està maltractant la llegua, de exemples n’hi ha un munt, i espanyolitzant a marxes forçades el país. I no parlem de la complicitat amb els incompliments de l’amo de Madrid. Català a Europa, inversions, etc. Però el que preocupa ara a l’espanyol de la Roca del Vallès és que Junqueras compleixi amb la seva paraula. Que no es preocupi tant que només han de trobar excuses per a dir als ciutadans de Catalunya que tot ho fan per a ells.

JoanC Roca 14 de març de 2026 Crec que no és pas extraordinari pensar que no és conseqüent que molts nouvinguts no mostrin respecte cap al català i no facin cap esforç per incorporar-lo en la seva vida quotidiana. El català és l’idioma propi del país on han vingut a viure, oi? Però el que em costa encara més d’entendre és que, sovint, siguin els mateixos catalanoparlants els qui tampoc mostrin prou respecte o compromís amb la seva pròpia llengua. Avui, tothom sap que el català travessa una etapa de fragilitat i retrocés en diversos àmbits socials. No és només una percepció meva, sinó una realitat que preocupa cada vegada més i que es constata en diferents estudis sociolingüístics. El català conviu amb una llengua tan dominant com el castellà. Venim del relat interessat de que el bilingüisme a Catalunya és un avantatge pels catalans però la realitat és just la contraria. Està demostrat que quan dues llengües coexisteixen en una comunitat, la més feble tendeix a desaparèixer. Les persones poden ser bilingües, trilingües o multilingües però els països són monolingües no ens deixem enganyar pel relat trampós del fantàstic bilingüisme. En moltes situacions socials, masses catalans canvien de llengua per facilitar la comunicació o evitar incomoditats, i això reforça la idea que el català no és imprescindible per viure al país. Per què han de ser els catalanoparlants els que es passen al castellà i no a l’inrevés? A la meva manera de veure les dues parts mostren una manca de respecte pel català. Per què molts catans se’m dirigeixen en castellà i quan contesto en català canvien? Conscient o inconscientment aquestes persones no respecten el català. Quan algú abandona el català no és sabedor de que la llengua no només comunica sinó que configura una cultura i per tant una manera d’entendre la vida? Hi ha gent que no té res contra el català però no milita per la llengua, per exemple, parlant sempre en català. Això és pot entendre perquè cadascú té els seus problemes i les seves prioritats però no demostra massa sensibilitat per la situació límit que vivim. Quan penso en la immigració, entenc que moltes persones aprenen sobretot la llengua que perceben com més necessària socialment i si el català no és la llengua habitual de relació, alguns nouvinguts no el considerin prioritari. I no es preocupen de res més. La llengua del país? Quin país? Una llengua mil·lenària? Però el més frustrant és que, des del meu punt de vista, l’administració catalana i alguns mitjans de comunicació mostren una desídia impresentable i no tenen cap interès en actuar amb determinació per afrontar aquest retrocés del català. De lleis en vigor de defensa del català en tenim algunes però el gran problema és que les administracions, Generalitat i ajuntaments, no fan res de res quan s’incompleixen la qual cosa passa dia rere dia. Pel cap em passen un munt d’idees per a legislar més en favor del català. Si ja sé que amb una Generalitat governada pel delegat de Sánchez a Catalunya i amb ajuntaments governats per polítics supeditats als dictats d’Espanya com Collboni a Barcelona o Farrés a Sabadell a poc podem aspirar en aquests moments. Així doncs el més greu de tot és que les institucions catalanes tampoc tenen cap respecte pel català. Crec fermament que el futur del català depèn no només de les decisions quotidianes dels parlants, sinó sobretot de les polítiques de defensa del català que portin a terme les institucions i els mitjans. La situació està arribant al seu límit. És urgent canviar les institucions i mentre tant cal que un nombre cada vegada més alt de ciutadans es conscienciïn en que s’ha de respectar la nostra llengua pròpia i militar més per preservar-la.

JoanC Roca 15 de febrer de 2026 Fa quasi 50 anys vaig participar en el desenvolupament d’un generador de programes COBOL. Avui parlaríem d’una Intel·ligència artificial de generació de programes. Cal dir que el cervell del projecte era en Jordi Vintró, poeta, enginyer i informàtic, amb el qual vaig tenir la immensa sort de compartir feina durant un període de finals dels 70 al Centre de Càlcul de Sabadell. De fet, (jo venia d’escola castellana per motius obvis), en Jordi és qui em va ensenyar a escriure en català. Aprofitàvem l’hora d’esmorzar per anar al bar “Belles Arts” del passeig Manresa de Sabadell i fer classes de català. Fèiem servir un llibre “La creu del matrimoni” en el qual l’únic personatge que parlava castellà era el dimoni. Tinc un record entranyable del Jordi. Era un tipus genial en tots els sentits. A finals dels 70 a CCS la major part del processament empresarial es feia en mainframes i el llenguatge dominant per a gestió era COBOL (Common Business-Oriented Language). Els programes de gestió empresarial tenien una part molt repetitiva que havíem de desenvolupar contínuament. Així que vam decidir crear un generador de programes COBOL al qual li donàvem una sèrie de paràmetres i el resultat era un programa complet on s’hi deixaven unes finestres obertes on només hi havíem de incorporar les parts específiques del programa que havíem de desenvolupar. Avui en dia la IA ja confecciona la codificació del programari de manera que els programadors/codificadors ja la utilitzen per desenvolupar programes. Els programadors han estat durant molts anys una activitat que ocupava un munt de gent. La IA reduirà de forma excepcional la ocupació de codificar programes. Ahir, en un dels meus atacs de nostàlgia, explicava a uns amics que havia participat en desenvolupament d’una eina per a generar programes COBOL i vet aquí que un dels interlocutors va fer aquesta observació; “ara en diríem Intel·ligència artificial”. Sí tu, fa Fa 50 anys ja generàvem IA. No hi havia pensat però sí ja ho fèiem.