JoanC Roca 27 de maig de 2025 És sensacional el que poden fer set vots. Per exemple, poden fer que el PSOE sigui un defensor tenaç de la utilització del català a la Unió Europea. Atenent a la seva argumentació en la defensa de les llengües minoritàries semblaria que són uns convençuts de tota la vida de la conveniència de l’oficialitat del català a Europa. Curiosament quan no necessitaven aquests 7 vots no havien mogut ni un pèl pel català. En canvi veiem que el PP és un detractor de l’oficialitat del català a Europa, però la pregunta que ens podem fer és, si necessitessin els 7 vots esdevindrien uns defensors acèrrims del català? Particularment, penso, sense tenir gens de por d’equivocar-me, que sí que elaborarien un relat de defensa del català a Europa sense despentinar-se. La política espanyola actual no té res a veure amb la que seria si aquests set vots tinguessin una altra orientació. Si passem pel sedàs les polítiques, tant del PSOE com del PP, que pel que fa a la llengua han portat a terme durant aquest darrer període de “democràcia” només trobarem una persecució implacable contra la nostra llengua. Així doncs que ha passat? Doncs que necessiten aquests set vots. I en política, com diria Grouxo Marx, es tenen uns principis però si convé es poden canviar per uns altres sense cap problema. Pels catalans que ens estimem la nostra llengua és molt ofensiu que la utilitzin pels seus interessos polítics de poder sense tenir-li el més mínim respecte. Podem estar d’acord, però, en que els catalans, en aquest cas, en podem sortir beneficiats si finalment el PSOE, amb les parts estrenyídes amb força amb els set vots, se’n surten.

JoanC Roca 12 de maig de 2025 A Espanya per guanyar, el Barça ha de tenir un equip molt superior a la resta d’equips de les competicions de l’Estat. Això és així perquè la persecució arbitral que pateix només és pot salvar amb un equip molt superior a la resta. En igualtat de forces el Barça perd segur. Aquesta és la meva teoria des de fa molts anys. El colonitzador no pot permetre que la colònia li passi la mà per la cara, tu. És clar que si a l’equip hi tens a Messi, Busquets, Xavi i Iniesta, per molt que s’hi apliquin des del poder futbolístic madrileny, acabes guanyant ben sovint. Aquest equipàs el vam gaudir durant molts anys i quan semblava que era irrepetible en sorgeix un de la mà de Flick i de la Masia que pinta sensacional. Yamal, Curbasi, Pedri i companyia, si res no falla, poden marcar una altre època amb una superioritat suficient per tornar a guanyar. Aquesta teoria meva, de la necessitat de tenir un equip superior per guanyar degut al mal tracte arbitral, la poden titllar de victimista o com vulguin però jo que soc un antic seguidor del Barça, de televisor però fidel, afirmo que és molt objectiva. Són incomptables les vegades que l’equip contrari surt a destrossar cames i la primera targeta groga és pel Barça. Mira que n’he vistes d’actuacions arbitrals de jutjat de guàrdia però la d’ahir va superar tot el que és imaginable. El poder colonial havia d’intentar frustrar la lliga del Barça. Com poden permetre que mentre el periquito delgat del govern espanyol a Catalunya està pacificant la colònia el Barça del irreductible Laporta els hi guanyi la lliga de futbol? Del 5 a 1 van aconseguir un 4 a 3. D’acabar 11 contra 9 van passar a acabar 11 contra 11. En igualtat de condicions futbolístiques se’n haguessin sortit però la superioritat actual del Barça, la qual fa bona la meva teoria, els hi va frustrar el pla. L’escàndol arbitral va ser de dimensions colossals. Es van superar! A continuació, un petit resum de les errades arbitrals (des del camp i des del VAR). S’ha de dir que totes aquestes errades arbitrals no es van veure en les repeticions en directe i vam haver d’esperar el temps necessari perquè les jugades ja fossin definitives. Els dos primers gols del Madrid van ser il·legals, el primer per fora de joc i el segon per falta prèvia a Lamine, al cap d’una estona vam veure la trepitjada. El segon gol del Barça es podia anular per mans de Frenkie a l’inici de la jugada. A Fermín li van anular un autèntic golàs. Tchouaméni havia de ser expulsat en fer falta a Ferran i aquest mateix jugador va fer un penal de llibre en una rematada del mateix Ferran. I per acabar-ho d’adobar Asencio va donar una puntada d’expulsió a De Jong. Fent comptes em surt que el Barça, si hagués marcat el penal, comptabilitza 5 gols i el Madrid 1. Continuant fent comptes em surt que el Madrid havia d’haver acabat amb 9 jugadors al camp. La conclusió és que l’escàndol arbitral va ser descomunal. Vet aquí, però, que el resultat va ser de 4 a 3. Ei! Avui he fet un exercici que no faig mai que és escoltar les opinions sobre el partit que venen des de Madrid i no cal dir que ells van veure un altre partit.

JoanC Roca 10 de maig de 2025 Diu que s’apujarà la factura de la llum, tu. Encara no ha sortit cap veu de protesta per a aquesta pujada. Ja sabem, i ens resignem, que els plats trencats sempre l’acabem pagant els mateixos. Qui va pagar la crisi bancària del 2008? Sí, sí, els de sempre. Rescatar el sistema bancari va costar aproximadament 61.000 milions d’euros. Oficialment han tornat el 10%. La broma ens va costar molt cara, però, això sí, ja fa uns quants anys que els bancs estan guanyant gran quantitats de diners que ens anuncien a bombo i platerets. No sembla que hi hagi cap intenció de retornar el rescat. Tot en ordre. Ara cal reforçar la xarxa elèctrica per tal de que no es torni a produir una apagada total a la península ibèrica i això costa diners. La solució no té secrets, que paguin ells que a més a més no s’hi poden negar. El problema és que pegarem però no tindrem cap seguretat de que no tornem a quedar incomunicats i a les fosques en qualsevol moment. Sí, diu que estan investigant els motius de la caiguda, que sí es va produir en diverses instal·lacions de generació al sud de la península, que si les renovables, que si el gas, que sí les nuclears. No ho sabrem mai. El que sí que ja sabem és que no disposem d’un sistema elèctric fiable, que les renovables necessiten uns estabilitzadors dels que no disposen. Diu que són molt cars, tu. El que ha quedat demostrat meridianament és que la xarxa elèctrica espanyola no disposa dels tallafocs necessaris per tal de que la fallada d’un node no faci caure tota la xarxa. En el moment de la caiguda Espanya estava exportant energia a França però els francesos disposen dels convenients talla focs de manera que l’afectació va ser local. No van deixar tota França a les fosques. Bé, jo no hi entenc res en energia però que el que va passar és una vergonya impròpia d’un país avançat. Com no pot ser d’una altre manera en la deficient democràcia espanyola ja s’ha encetat el pim-pam-pum polític que no servirà de res. El cal fer per disposar d’una bona xarxa elèctrica a Catalunya està perfectament previst en l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional dirigit per Carles Viver i Pi-Sunyer. Sí, per a viure tranquils en l’àmbit energètic també necessitem la independència de Catalunya.

JoanC Roca 29 d’abril de 2025 És fa difícil creure que els partits que es proclamen independentistes vulguin realment una Catalunya independent. Bé, segurament la volen però no estan disposats a fer res efectiu per portar-la a terme. Sí, si demà es llevéssim independents estarien tots molt contents. No s’ha de ser un geni per tenir clar que sense una estratègia unitària la independència no és possible. Una estratègia unitària no vol dir que hagin de defensar les mateixes polítiques en àmbits socials o econòmics. Que aquests partits no treballen per la independència es demostra quan han posat al PSOE del 155 a la presidència de la Generalitat o quan pacten les institucions i algunes polítiques amb el repressor o quan veus que les polítiques del espanyolista que governa Catalunya porten a la desnacionalització del país sense cap mena d’escrúpol ni de vergonya i aquests partits dits sobiranistes no es revolten. Així doncs veiem que no tenen cap intenció de treballar per la República catalana, si més no, a curt i mig termini. Aquesta actitud davant el colonitzador la tenen tots aquests partits que per acabar-ho d’adobar la seva màxima és barallar-se entre ells. Ja ningú s’estranya de que la CUP arribi a acords amb el PSOE delegació de Catalunya. En qualsevol cas ja fa temps que hem constatat que els partits, tal com estan d’avui, no ens portaran a l’alliberament nacional. S’ha evidenciat que ha de ser la gent que faci la feina. Els partits, que arribarà un moment en el qual seran necessaris, s’hi hauran d’apuntar quan es vegin acorralats com va passar durant el procés. Quan parlem de la gent ens referim a les entitats, associacions i altres col·lectius que continuen treballant per la independència cadascú en àmbits diversos. Les entitats més importants són l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República però la situació en que es troben actualment és desgraciadament descoratjadora. L’ANC està dividida en dues faccions fins ara irreconciliables. Trobem un grup que representa una tercera part que aprofitant els reglaments de l’entitat exerceix un bloqueig que impossibilita portar a terme avenços significatius. La pregunta que ens podem fer és per què no arriben a consensos per llimar diferencies i anar tots a una. Costa d’entendre que un Secretariat que compte amb grans figures del moviment independentista no pugui resoldre aquest handicap. Per altra banda el Consell de la República està intentant sortir d’una fase de crisi després de l’elecció d’una nova presidència. Mentre els que acaben d’entrar estan preparant un govern i una proposta d’acció, ja troben un grup intern sorgit de diferents Consells Locals que ja es dedica a criticar obertament sense cap mania al President guanyador de les eleccions. En aquest cas la pregunta és per què aquest grup opositor no pot donar una mica de temps als nous a preparar-se. Volen entitats fortes absolutament necessàries per l’objectiu independència o volen lluites amb interessos personals? Sempre parlem de que els independentistes no han deixat de ser-ho i segurament és veritat però veien el panorama s’entén el clima de desànim que estem vivint. La gent està en la posició de quan us poseu d’acord ja m’avisareu. Sí, el procés està en coma amb respiració assistida, però no és mort. Necessitem una guspira i jo vull creure que apareixerà. La part positiva, per trobar-ne alguna, és que l’ANC i el Consell de la República compte en gent molt valida que quan superin la conjuntura actual seran capaços de revertir la situació de l’independentisme estabornit d’avui.

JoanC Roca 16 d’abril de 2025 Aquests darrers dies han sigut actualitat per motius ben diversos dos noms molt mediàtics, Javier Cercas Mena i Mario Vargas Llosa. Ja fa molt temps de Cercas vaig llegir “Soldats de Salamina” i de Vargas Llosa “Pantaleón y las visitadores” i he de dir que vaig gaudir de valent amb aquestes novel·les. En aquell moment sincerament vaig creure que seria un àvid lector d’aquest autors. La realitat ha estat, però, que no he llegit res més d’aquests senyors. El meu problema, o no, és que no sé separar l’autor de la seva obra. Quan un autor, com és el cas de Vargas Llosa, em tracta de terrorista pel fet de ser independentista o es manifesta amb Societat Civil Catalana (SCC) (Illa també hi era) m’impossibilita seguir la seva obra. Sí, alguns amics gents dubtosos opinen que no s’ha de barrejar una cosa amb l’altra però no en soc capaç. Com puc seguir l’obra de Cercas que es mostra hostil amb el sobiranisme fins a dir-les molt grosses. Per descomptat que cal respectar la forma de pensar de cadascú. Jo mateix tinc amics que no són independentistes però quan algú, per gran autor que sigui, demostra amb paraules i fets el seu odi a una forma de pensar, en el meu cas, no puc fer res més que eliminar-lo dels meus referents. Segurament hi ha més gent que li passa el mateix que a mi. Ara, els mitjans de comunicació públics de Catalunya he de pensar que saben separar perfectament autor i obra perquè aquest darrers dies han cantat les excel·lències de Vargas Llosa recentment desaparegut i de Cercas que celebrarà “Sant Jorge” amb el delegat Illa. He d’entendre que aquest mitjans són coneixedors dels currículums d’aquests senyors però que consideren que el que importa és la seva obra i que han d’obviar el seu comportament. Quanta obra que m’estic perdent, tu!

JoanC Roca 13 d’abril de 2025 Ahir es va confirmar que el percentatge d’execució de les inversions pressupostades a Catalunya el 2024 va ser del 20%, el més baix de l’Estat espanyol. D’acord en que no és cap sorpresa. El tracte colonial que rebem és de fa molts anys. El que és sorprenen és la reacció del país. Més enllà d’alguns articles dels quatre indepes que es mantenen ferms, res més. Demà ni se’n parlarà. Les mancances en sanitat, infraestructures, afers socials o habitatge estan normalitzades i sembla que el fet de que no tinguem expectatives de millora no ens afecten. El que és clar és que “les nostres”, Catalunya Radio i TV3, no consideren que s’hagi d’aixecar cap alarma ans el contrari. Però és clar “les nostres” avui estan per la “Catalunya de tothom” que promociona el delegat Illa. En qualsevol cas el seu concepte de “tothom” és ben curiós. Ara, vol espanyolitzar Sant Jordi realitzant un seguit d’actes a Madrid, o Madriz com diria ell. Cas especial és la conversa programada a Madrid entre Illa i Cercas, el qual es caracteritza per la seva “defensa” del catalanisme. La delegació del PSOE a Catalunya se'ns pixen a la boca i diuen que plou. Porten a terme la desnacionalització i espanyolització del país sense cap mena de vergonya amb una impunitat sense límits. I no passa res, aquí ningú fot un cop de puny sobre la taula llevat dels pocs que mantenen la posició. Aquest matí el Suplement de Catalunya Radio d’en Roger Escapa tenia a Carles Monguilod de tertulià el qual ha fet una defensa del seu gran amic Javier Cercas renyant pel tracte que li han donat als independentistes i l’Escapa deixant que s’esplaiés sense cap replica. Encara sort que la tertuliana Nuria Orriols s’ha atrevit a constatar que en Cercas les havia dit molt grosses. En qualsevol cas el director del programa segueix les consignes espanyolistes de la “nostra”. Molt lamentable. Sí, ja sabem que la solució és deixar d’escoltar Catalunya Radio tenint en compte, a més, que durant la setmana encara empitjora amb en Ricard Ustrell. Però és molt trist que t’expulsin de la Radio pública catalana. Ara toca cantar les excel·lències del fet de que el delegat Illa assumeix la presidència dels Quatre Motors d’Europa, iupi! Quina importància té la desinversió en infraestructures o el blanqueig de l’ultra Cercas?

JoanC Roca 11 d’abril de 2025 La temporada passada va ser molt trista. El Barça anava molt justet i no aspirava a res. Hi havia una sèrie de jugadors per els quals no en donàvem ni cinc. Els Ferran Torres, Iñigo Martínez, Raphinha o Frenkie de Jong ens els haguéssim venut sense pensar doncs aportaven molt poc o res. Fins i tot estàvem disposats a perdre a Pedri donat que jugava dos partits i se’n passava quatre lesionat. La part positiva era la irrupció dels joves de la pedrera que feien molt bona pinta. Malgrat que no ens enganyem van pujar al primer equip donada la patètica situació econòmica que Laporta va heretar de l’anterior junta. Així les coses vam iniciar l’actual temporada pensant que seria una temporada d’anar trampejant la situació tot esperant que els joves anessin progressant. Els únics canvis que es van produir són el fitxatge de Dani Olmo i el canvi d’entrenador. Del nou “mister” Hansi Flick en sabíem que havia fet una bona trajectòria en el Bayern de Múnic i poca cosa més. Tanmateix, ens lamentàvem que no tenia ADN Barça. I vet aquí que l’equip ha fet un metamorfosis total. En Pedri està sublim en la majoria dels parits, ara no el volem perdre a cap preu. És la suma de Xavi i Iniesta. Els Ferran, Iñigo, Raphinha o Frankie estan immensos i els joves Lamine Yamal o Pau Cubarsí semblen uns veterans de 17 i 18 anys amb una classe que no se l’acaben. Només per posar uns exemples ja que la resta de jugadors estan a una gran altura. Fins i tot Levan, a la seva edat, està fent record de gols. Estem vius a totes les competicions amb opcions de guanyar-les i un detall addicional hem apallissat al Madrid en joc i gols. Que ha passat? La resposta es diu Hansi Flick. Quin paio! Saben al que juguen i els jugadors creuen en ell. I els culers? Doncs gaudim del Barça com ho fèiem en l’etapa Pep-Messi. M’he enamorat de Flick, tu. A totes amb ell. Quan en algun partit fa un canvi que no el comparteixo, immediatament, em dic calla que la fet en Hansi. Ara és el moment de declarar el meu amor per l’entrenador del Barça perquè ho podem guanyar tot però també ho podem perdre tot. Passi el que passi continuaré sent un incondicional d’ell. El que hem gaudit aquest any i les expectatives de futur de l’equip són immenses. Ara per a que tot sigui perfecte només hem de sentir-lo parlar en català a ell i al Pedri.

JoanC Roca 9 d’abril de 2025 Aquests darrers dies els aranzels de Trump acaparen les noticies, les tertúlies i la majoria de converses. No és per menys perquè ningú sap com pot acabar aquest assumpte. Del que s’ha deixat de parlar és del caos ferroviari a Rodalies. El que continua succeint són les incidències diàries de les línies de la RENFE. Cada matí com una informació de servei normal se’ns anuncien les incidències que es produeixen. Després del caos absolut de les darreres setmanes hem tornat al mal funcionament habitual. Un funcionament del sistema ferroviari a l’alçada d’un país normal sabem que requerirà molt temps perquè caldrà planificació, bona gestió però sobretot molta inversió, inversió que no podem esperar d’Espanya. José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez han promès durant el transcurs dels anys grans pluges de milions per a les Rodalies de Catalunya però tots sabem que les promeses PP i del PSOE són falòrnies. Són pures mentides que usen en moments que necessiten els vots catalans en situacions delicades pels seus interessos partidistes. La realitat és que any rere any, llevat de comptades excepcions, la inversió realitzada se situa al voltant del 35% de la pressupostada. És de justícia poètica que el caos que hem patit les darreres setmanes s’ha produït durant el mandat del delegat del PSOE (un dels principals culpables) a Catalunya i que conseqüentment no han pogut resoldre donada la desinversió sistemàtica. Promeses, bones paraules i qui dia passa any empeny. L’objectiu d’Illa és mantenir la colònia controlada, desnacionalitzar-la i posar-la al servei de “La Unidad de España”. Ara el delegat s’ha posat al front de la crisi dels aranzels. Li agrada aquest rol. Com ministre de Sanitat d’Espanya se’l veia molt cofoi gestionant la crisi de la Pandèmia. Gestió per altra banda que va ser molt lamentable.