JoanC Roca 22 de juliol de 2026 Soc d’aquests catalans que no està content de que Espanya hagi guanyat el mundial de futbol. Potser és perquè soc independentista? Espero no ser un cas estrany! No cal que expliqui a ningú que Madrid és la metròpoli que ens té colonitzats. Penso que aquesta realitat és coneguda per to

JoanC Roca 3 de juliol de 2026 De la clau de la caixa vam passar al finançament singular, a continuació la cosa va anar cap el finançament per a tothom i hem acabat amb el pressupost del tripartit. El que no és discutible és que la clau de la caixa i el pressupost del tripartit s’assemblen com un ou i una castanya. Se

JoanC Roca 19 de juny de 2026 El tribunal d’Estrasburg ens dona la raó als independentistes. Si volem una escola en català hem de ser independents. Mentre estem sotmesos a la metròpoli espanyola no tenim res a pelar. Ei! El TEDH ho diu amb altres paraules però el resultat és el mateix. A la Unió Europea no li importa

JoanC Roca 5 de juny de 2026 Quan ens fem grans tenim tendència a repetir les coses i quan encara ens fem més grans, a més a més, en som conscients. Així que soc conscient que en alguns dels meus pensaments em repeteixo, però és que hi ha coses que em fan enrabiar. I, sí, quan ja ets gran t’hauries d’agafar les cose

JoanC Roca 25 de maig de 2026 Moltes vegades em pregunto com deuen viure la seva funció colonitzadora els/les periodistes que treballen en els mitjans de comunicació públics i privats catalans. Que Catalunya és una colònia o rep el tracte de colònia per part de la metròpoli espanyola crec que està fora de qualsevol di

JoanC Roca 18 de maig de 2026 La sèrie “Els pressupostos del delegat i el mossèn” és a punt d’emetre un nou capítol. Després dels capítols; “La camama de la clau de la caixa”, “L’estrany finançament singular” i “D’IRPF ni parlar-ne”, els propers dies s’estrenarà “El tren orbital”. Aquest capítol tracta de la con

JoanC Roca 26 d’abril de 2026 Certs comportaments o discursos dins la societat catalana en moments de repressió política, cultural i mediàtica és defineixen ben sovint com autoodi. Avui vivim un període en que sembla que molta gent està submergit en aquest estat mental. Venim de la patacada del 2017 i de la repressió posterior, i molta gent encara està estabornida. Si a la repressió espanyola hi sumem els col·laboracionistes interiors, polítics i mediàtics, el panorama que ens queda davant és devastador. Però hi ha molts brots verds. Catalunya, si repassem la seva història, s’ha refet moltes vegades de situacions com l’actual o molt pitjors. De fet, els catalans hem tingut diversos períodes en la nostra història que ens conviden a tenir molta autoestima pel que som capaços de fer per les nostres constitucions i per la nostra cultura. No vull repassar, ara, aquests fets portats a terme pels nostres avantpassats, només vull recordar un fet que vam protagonitzar nosaltres mateixos. Molts dels que avui estan desenganyats i rendits en van ser els grans protagonistes, sí. Si pensem en el setembre i l’octubre de l’any 2017 és ben segur que l’autoestima dels catalans augmentarà considerablement. Els catalans vam organitzar el referèndum per a la independència de Catalunya amb tot l’Estat espanyol mobilitzat per tal d’impedir-ho. Van activar els serveis d’intel·ligència, van desplegar al nostre país entre 6 i 10 mil membres addicionals de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional i van intervenir violentament per evitar les votacions en varis col·legis electorals però no se’n van sortir, el referèndum el vam portar a terme i el vam guanyar. Els ciutadans catalans amb l’Estat espanyol, sobreexcitat i en d’alarma, en contra, varen guanyar! Apunto a continuació, sense voler ser exhaustiu, algunes dades per contextualitzar la gesta. Insisteixo que mentre preparàvem tota la logística teníem el CNI, la guàrdia Civil, la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra buscant-la per tal de frustrar el referèndum però sense èxit. Entre 5 i 7 milions de butlletes, més de 6000 urnes i 2300 col·legis. Les carregues policials van tancar uns 300 col·legis però vàrem utilitzar el cens universal (5,3 milions de persones) amb el qual qualsevol persona amb dret a vot a Catalunya podia votar a qualsevol col·legi electoral. Durant tot el dia els servidors del cens van tenir atacs des de l’Estat espanyol però tots aquets atacs van ser superats activant nous servidors. Sí, la batalla informàtica també la va guanyar la ciutadania de Catalunya. Amb l’estat de coses d’aquell moment, plena de violència, van votar 2.286.217 persones (43,03%) i el referèndum es va guanyar amb un 90,18% de vots afirmatius. Després les coses van anar com van anar. Els polítics es van fer enrere i el poble català que no estava preparat per aquest abandonament es va quedar sense saber per on tirar. Segur que en el proper embat, estarem més preparats. Sabrem amb qui comptar i sabrem que als polítics no se’ls hi podrà donar el lideratge del procés en cap moment. Ara ja sabem que alguns polítics quan les coses es posen complicades se’n van a Montserrat i et deixen a l’estacada. L’Estat espanyol encara no ens ha perdonat pel ridícul al que els vam sotmetre. Autoestima, home, que ens la mereixem.

JoanC Roca 21 d’abril de 2026 La darrera presa de pel del govern de Catalunya del PSOE és la proposta de Consorci d'Inversions que figura que és una eina per impulsar l'execució de la inversió de l'Estat a Catalunya. Un cop allò del finançament singular ja ha quedat en no res, el PSOE i ERC estan cercant un mecanisme que pugui justificar l’aprovació dels pressupostos. Tot plegat no és res més que una nova camama per vendre’ns una altre moto. Em fa pensar en l’empresa mixta Rodalies de Catalunya que ha resultat ser un altre engany. Aquest és el panorama que tenim en l’àmbit polític al nostre país. I mentre el govern espanyolista de la Generalitat, posat per ERC, es dedica a desnacionalitzar el país, el més calent és a l’aigüera. L’espoli fiscal de més de 25 mil milions anuals continua obrint-se pas sense oposició. La pagesia, l’ensenyament, la sanitat i les infraestructures del nostre país viuen en crisi permanent sense una solució visible en l’horitzó. Per no parlar de la persecució que pateixen la nostra llengua, els nostres símbols i en definitiva la nostra cultura. A aquestes alçades ja sabem que l’única via és la independència i que els partits polítics catalans o espanyols que actuen a Catalunya no ens hi portaran com ho demostra la comoditat en que es mouen en la minsa autonomia que patim actualment. Vaja, que no se’ls veu gaire preocupats pel procés de desnacionalització que estem vivint avui. Però vet aquí que estem a punt d’entrar en període electoral la qual cosa ens col·loca davant d’un gran problema; a qui votem? Sobretot pels que voten en clau independentista. Uns diran que s’ha de votar en clau social i els altres en clau nacional. Els primers ens enganyen una vegada més perquè votar en clau nacional també és votar en clau social. Si es vota en clau nacional per tal de recuperar els més de 25 mil milions anuals és per poder fer moltes polítiques socials. Respecto als que, vist el panorama, es refugien en l’abstenció però potser no és la millor opció. Si posem per cas l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República aconsegueixen revertir la situació fins el punt de que alguns partits polítics es vegin obligats a donar suport a aquestes entitats, com ja va passar durant “el procés” amb L’ANC, seran partits que es puguin moure en clau nacional. Dissortadament, no tinc cap opció com a millor opció. Només tinc preguntes però hi ha fets que no tenen discussió. El bloc espanyolista és pot manifestar contra l’autodeterminació de Catalunya sense despentinar-se com s’ha demostrat diverses vegades on hem vist junts a psc-PSOE-PSOE, PP, VOX i Ciudadanos (projecte espanyolista ja desaparegut). El Comuns i els seus satèl·lits són “esquerra” espanyolista i també estan contra l’autodeterminació. ERC, després de posar l’espanyolisme al govern català frisa per formar part (de fet ja en forma part) del tripartit “d’esquerres” que si té alguna cosa clara és seguir els dictats d’Espanya. Tampoc ajuda que el seus grans enemics són a Catalunya, Junts i Aliança Catalana i el seu gran amic és a Espanya, el PSOE. Això que s’han cansat de dir-nos: Rufían. “PSOE: Prometer Sin Obligación de Ejecutar.”. Bé darrerament sembla que ja no pensa igual. La CUP, desgraciadament, no hi són ni se’ls espera. Alhora encara és un meló per obrir, però, tanmateix, la seva música sona bé. El bloc nacional representat per Junts, Aliança Catalana, Alhora i suposadament ERC, no té la pinta de poder fer un front nacional donades les seves diferències ideològiques. El que es fa difícil d’acceptar és perpetuar un govern tan lesiu per a Catalunya com és el d’illa. Sí, sí, els independentistes tenim una mala peça al teler, però em de fer alguna cosa. No ens podem quedar de braços creuats. Modestament penso que el més important és la llibertat nacional i que a vegades t’has d’associar amb opcions que ideològicament no són les pròpies per tal d’aconseguir el primer objectiu, la independència. I llavors com un país normal ja gestionarem les nostres diferències democràticament. Tindrem disponibles els nostres recursos i prendrem les nostres pròpies decisions encertades o no. Recordo que en els primers anys de militància en l’Assemblea Nacional Catalana ja tenia aquest debat amb algun company. Ell deia que volia una independència d’esquerres que sinó no valia la pena i jo li deia que no, que jo el que volia era la independència sense qualificatius. Que el país estaria en mans dels catalans, tu.