JoanC Roca 8 de desembre de 2025 Dona la impressió que molt poca gent recorda que Pablo Hasél està empresonat a Lledoners. És cert que des el moment de la seva detenció i durant de 5 a7 dies es van produir manifestacions i concentracions en diverses ciutats de Catalunya i de l’Estat espanyol amb un balanç de més de 100 detinguts i d’entre 100 i 200 ferits. També és cert que posteriorment (Hasél va ser detingut el 16 de febrer de 20221) s’han produït diverses concentracions, ja minoritàries, a Barcelona i Lleida. Personalment penso que insuficients. Pablo Rivadulla Duró fou condemnat per “glorificació del terrorisme i injúries a la Corona i a institucions de l’Estat” vulnerant ostensiblement el seu dret a la llibertat d’expressió. Les lletres de les seves cançons poden agradar més o menys però no justifiquen de cap manera el càstig que li estan sotmeten. A més a més tots sabem que algunes d’aquestes lletres denunciaven fets demostrats de l’emèrit. Ara ja sabem que la justícia espanyola és venjativa i tria molt bé els seus objectius. El que em crida l’atenció és el poc ressò polític i mediàtic de la situació que fa quasi 5 anys que està vivint Hasél, de fet també podríem parlar del nois d’Altsasu. La sensació és que ningú fa res o no fa prou, ni entitats socials, ni partits polítics, ni la societat en general. Reconec que jo, que penso moltes vegades en Pablo Hasél, no estic lliure de culpa. L’únic que continua mantenint la posició és ell mateix. Estem vivint una trista fase d’autonomisme controlada per un partit espanyolista fins l’extenuació, amb el vist i plau d’ERC que és qui la va promoure, en la qual el fet nacional està amagat en el calaix de sota i els presos polítics i els exiliats no estan a l’ordre del dia.

JoanC Roca 20 de novembre de 2025 De la mateixa manera que es diu que la història l’escriuen els vencedors podem dir que els mitjans de comunicació, llevat de comptadíssimes excepcions, escriuen al dictat dels vencedors. Alguns catalans, els “indepes”, estan silenciats en els mitjans espanyols en general i en els catalans en particular, i si ocupen algun espai, mínim, són tractats amb condescendència. Somiadors o quimèrics que demanen impossibles, “pobre gent”. Tinc un amic d’aquests, un “processista”, que té el costum d’escoltar la ràdio. Em diu, però, que avui no troba cap emissora que s’identifiqui amb la seva manera de veure les coses. Només troba continguts autònom-espanyolistes. Em diu que l’Ustrell l’ha expulsat de Catalunya Radio i que si posa el Basté de RAC1 es troba una emissora en clau espanyola, però que es pot esperar d’un mitja dels Godó. Escolta música li dic jo. Malauradament, els mitjans no són independents, són dels que governen i avui a Catalunya ens governen espanyolistes i aquests subvencionen als mitjans perquè traslladin el seu relat espanyolista a la gent, de tal manera que el delegat del 155, Illa, i la seva fantàstica gestió està al centre de totes les notícies. El meu amic em diu que només es poden aprofitar una minsa colla de tertulians que es mantenen ferms en els plantejaments “indepes”. Formen part de la quota d’hiperventilats que han d’incorporar les emissores per tal de que aquestes es puguin declarar plurals. Ara, la majoria de comunicadors s’han passat sense despentinar-se al relat autònom-espanyolista oficial. El tipus està desesperat. Escolta música li repeteixo jo. Mentre el meu amic sintonitza “iCat” es poden fer un parell de reflexions. La primera seria que la quantitat de ciutadans que responen al perfil del meu amic és bastant més alta que l’espai que gaudeixen dels mitjans i per tant la seva manera de pensar es pot afirmar que està silenciada. La segona reflexió és que en la Catalunya actual alguns mitjans de comunicació exerceixen de colonitzadors.

JoanC Roca 29 de setembre de 2025 La desnacionalització i l’espanyolització ens cau a sobre contínuament com una pluja fina des de la política i dels mitjans de comunicació catalans subvencionats. Només cal observar alguns esdeveniments que s’han donat aquest cap de setmana. Dissabte TV3 va estrenar el nou “Col·lapse” amb Jordi González un espanyolista desacomplexat el qual fa un parell d’anys declarava vehementment el seu antiindependentisme i que expressava que no posaria mai més un cèntim a Catalunya. Així doncs un espanyolista declarat al front d’un magazín en hora punta de TV3. Els mitjans catalans han celebrat efusivament l’èxit del nou programa. De fet, pel que fa a espanyolisme aquest magazín no ha empitjorat gaire donat que el Jordi González la substituït a Ricard Ustrell. Un altre espanyolista subvencionat per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Tot controlat. Un altre esdeveniment ha estat que Marc Márquez finalment ha guanyat el campionat mundial de Moto GP després de molts anys de patiment. Tots contents. Però personalment discrepo en que haguem de considerar que aquest títol l’apuntem a Catalunya. Si fos català la volta d’honor s’hauria fet amb la senyera i no en la “rojigualda”. És legítim que Marc Márquez se senti espanyol, per descomptat. De fet llevat d’alguns “hiperventilats” tothom ho ha trobat d’allò més normal. Seguim espanyolitzant que tal dia farà un any. El tercer esdeveniment que m’ha cridat l’atenció és el piromusical de les Festes de la Mercè. Aquest any ha estat “Estopa” qui ha seleccionat les músiques. Jo el vaig visionar perquè tenia curiositat de quina seria la seva tria. Segurament no va defraudar a l’Ajuntament socialista de Barcelona, un agent espanyolitzador actiu. Només el va faltar canviar el nom de les festes. Seria més apropiat anomenar-les Fiestas de la Mercedes. Poder ho faran el proper any. Finalment, vaig veure el nou xou de TV3, “Bestia”l. Sí, va ser bestial. Em vaig haver d’assegurar que no havia sintonitzat Tele 5. No cal ni mencionar que les converses en castellà sovintejaven. Anar fent. Tota aquesta pluja fina que ens va espanyolitzant, als mitjans catalans sembla que no els mulla gens perquè tots (polítics i mitjans) estan molt satisfets de “Col·lapse”, de Marc Márquez, del piromusical i de “Bestial”. Encara sort que a les xarxes hi ha uns quants” hiperventilats” que coincideixen amb la meva visió. Tots aquests agents autonomistes oficials critiquen molt les xarxes molt probablement perquè expressen opinions no oficials.

JoanC Roca 2 de setembre de 2025 Aquests dies el gran afer que ocupa als “saberuts” de les tertúlies radiofòniques és la condonació d’una part del deute de les comunitats autònomes espanyoles que va prometre el president del govern, més progressista de la història d’Espanya, fa dos anys i que sembla que ara sí, ara la tiraran endavant. Del que tracten els creadors d’opinió és de sí Catalunya en surt més beneficiada que altres autonomies, de percentatges i de qüestions semblants. No parlen del dèficit fiscal que pateix Catalunya de forma sistemàtica des de temps immemorials. La generositat sobrevinguda de Pedro Sánchez s’adreça a millorar les finances de les autonomies pensant en els serveis socials, home. Que no és un argument perquè els socis d’investidura li aprovin els pressupostos. No siguem mal pensats, tu. Si els tertulians que són els que en saben no parlen de dèficit fiscal deu ser perquè una cosa no té res a veure amb l’altra, oi? Però tots sabem que sí, que el Fons de Liquiditat Autonòmic té molt a veure amb el dèficit fiscal. La majoria d’aquests “opinadors” no són res més que la corretja de transmissió dels qui els paguen. Ei!, cal dir que hi ha algunes dignes excepcions. Formen part de la “quota” per fer creure que les tertúlies són plurals. No ens deixem enganyar amb la condonació del 20% del deute amb l’Estat. Aquest assumpte es pot analitzar d’una altra manera. El dèficit anual d’aproximadament el 9% del PIB és tradueix automàticament en la necessitat de buscar finançament i si aquest te’l proporciona l’Estat que s’ha quedat els diners, no ho oblidem, i a més a més et cobra interessos el resultat no pot ser més ruïnós. Segons les xifres oficials a Catalunya li condonaran 17.104 milions que representa el voltant del 20% del deute. El dèficit fiscal de l’any 2024 va ser de 30.406 milions en base del 9’6% del PIB. No cal fer gaires operacions per veure que la condonació d’una part del FLA és una presa de pel. Però aquests arguments i aquestes xifres no formen part del debat, tu. In, inde, independència, in, inde, ..

JoanC Roca 29 d’agost de 2025 Hem patit una regressió en el temps. El clima politico-social de Catalunya ha tornat al de l’any 2006, abans d’aprovar-se el nou Estatut de Catalunya. Llavors va començar la lluita política amb les retallades que van culminar amb la sentència del Tribunal Constitucional el 28 de juny de 2010. Aquesta data va ser l’embrió del “Procés” en el qual la ciutadania va empènyer als partits i vam arribar a l’octubre del 2017 després de realitzar accions impressionats. Entre moltes en podem destacar; les consultes, la via catalana, la “V”, el 9N, el Referèndum del primer d’Octubre. Alguns van arribar a pensar que quasi ja ho teníem. Tot seguit va venir la renuncia dels partits, el Junqueras a Montserrat deixant a l’estacada a Carles Puigdemont, el 155, la repressió de l’Estat, el judici, els presos polítics... Malgrat que els polítics “independentistes” s’havien rendit, la gent hi va tornar a ser quan el 14 de octubre de 2019 el Tribunal Suprem va condemnar als líders del Procés. La gent ara està retirada a les casernes fent la seva vida amb una actitud de “ja m’avisareu”. La garrotada que els polítics “independentistes” i la repressió de l’Estat van propinar a la gent va ser descomunal. El mínim que es podia esperar del govern de la Generalitat era que anessin tots a l’exili i si havien de ser processats no renunciar al català en el judici. L’experiència viscuda entre el 2010 i el 2019 ens ensenya que no tenim polítics que estiguin a l’alçada del projecte que suposadament lideraven. L’únic que jo salvaria és el President Puigdemont però caldrà argumentar-ho. (Serà l’objecte d’un altre Pensament). El cas més cridaner és el de Junqueras. Sembla mentida que avui, el 2025, es passegi pels mitjans de comunicació donant lliçons de líder independentista sense que li caigui la cara de vergonya. Els partits estan escalfant motors per endegar el curs polític amb el propòsit de negociar els pressupostos o el sistema de fiançament autonòmic. Hom diria que hem tornat al 2006 amb una presidència de la Generalitat en mans de Montilla amb el tripartit de facto. De fet, avui tornem a tenir una altra forma de tripartit. Tenim un president espanyolista, gran defensor del 155, vergonyantment posat per Esquerra la qual ha abandonat el ”Procés” per tornar a l’autonomisme més tronat. Sí, la prioritat són els pressupostos i encara que en Junqueras es posa molt digne fent grans declaracions, justificarà la seva aprovació aprofitant algun gest insignificant com reforçar l’agencia tributària catalana i alguna altra burla. Serà una altre “camama”. Tant de bo m’equivoqui però dissortadament tenim molts números de que la cosa vagi per aquí. Sí, com el 2006 els mitjans de comunicació públics catalans també anuncien amb molt entusiasme el nou curs. Tanmateix tot fa pensar que serà una continuació de la política espanyolista de la darrera temporada. Se’ls hi desfà la boca anunciant que el primer que faran és una entrevista al Molt Honorable President de la Generalitat, el senyor Salvador Illa, ooooh! Salvador Illa i Ricard Ustrell junts, quin equip! N’han expulsat de Catalunya Radio, la meva. L’any 2006 l’Assemblea no existia però, desgraciadament, actualment no està passant un bon moment. El més trist és que som els propis catalans independentistes que ens fiquem en lluites fratricides i ens carreguem entitats fonamentals en la lluita d’alliberament. Som així i sempre fotem el mateix. Der tota manera necessitem que l’Assemblea Nacional Catalana es recuperi per tal de que torni ha ser una agent importantíssim en la recuperació del nou “Procés”. També ens hem de posar les piles par recuperar el Consell de la República el qual té el paper de ser una estructura crucial en l’objectiu: República catalana. I mentre nosaltres en llepem les ferides la política espanyola i catalana continua vivint en la seva dimensió específica amb les seves lluites de poder sense pensar en el que els ciutadans necessiten i volen. És molt lamentable que el que menys els hi importi sigui la gent. No ens hem repetit fins el cansament que a Catalunya li van molt bé les lluites entre espanyols que debiliten l’Estat espanyol perquè en faciliten la sortida? Dons que fem ajudant-los? Sí, políticament tornem a ser al 2006.

JoanC Roca 7 d’agost de 2025 Hauria de passar alguna cosa molt estranya perquè el PSOE de Catalunya no gestiones l’autonomia catalana tres anys més. Avui el tripartit és un fet. Els Comuns són simplement una crossa de l’esquerra espanyola i del govern de la Generalitat i Esquerra ha demostrat que està molt còmode amb els socialistes a Catalunya i a Espanya. Una prova fefaent és com ha reaccionat davant dels incompliments dels acords amb Illa i els seus. Acords que, segons ells, justificaven donar-los-hi el “poder” de l’autonomia. Definitivament l’independentisme d’ERC està en entredit. En les seves polítiques no es veu ni una ombra d’independentisme. El mossèn Junqueras només esgrimeix un argument per enganyar-nos a tots que no és altre que declarar que no donarà suport als pressupostos de Catalunya i d’Espanya. Doncs, personalment, penso que sí que els aprovarà que només caldrà trobar una justificació per tal de fer-ho. Que sí VOX, que sí el PP, que sí algun acord que farà que a Catalunya lligarem els gossos amb llonganisses. Els votants independentistes ja es van donar compte del la rendició d’ERC quan Oriol Junqueras se’n va anar a Montserrat, quan tothom esperava que es quedes al peu del canó. No descobreixo res si dic que la reacció d’un sector de l’independentisme davant de la rendició fou apuntar-se a l’abstenció. Reacció que podem considerar normal per part d’una gent que s’havia cregut que anàvem de veritat i que s’havia mobilitzat i que havia post el cos davant de la policia espanyola. Així doncs, vam passar d’un Parlament amb el 52%, fictíciament, independentista a un Parlament amb majoria espanyolista. Però no ens enganyem en aquest 52% hi comptàvem a ERC que dissortadament no és independentista. Durant tres anys haurem de patir la desnacionalització de Catalunya que els socialistes estan aplicant eficaçment davant la passivitat dels republicans. Algú pot dir que Junts tampoc hi fa massa per evitar-ho però el que els va posar al govern és ERC la qual cosa significa una diferencia substancial. Els que acusen als abstencionistes de ser els culpables de que haguem de patir un govern espanyolista, crec, que haurien de tenir molt en compte el comportament d’Esquerra. Ara me’n vaig molt enllà en el temps, tres anys, i penso en les properes eleccions al Parlament de Catalunya sabent que en aquest temps en política poden passar moltes coses. Canvis en el govern espanyol, canvis en els lideratges a Calalunya, etc. Què pot passar en les properes eleccions? Els independentistes necessitem un canvi de majories però cal que reflexionar molt en qui considerem independentista. Com deia abans el 52% del Parlament anterior era enganyós. Sembla que de candidatures dites independentistes n’hi haurà unes quantes; Junts, la CUP, “ERC”, la colla del Graupera, l’escissió de l’Assemblea, Aliança Catalana i algunes més que comencen a sonar. Segurament amb aquesta divisió i les polítiques que porten a terme cadascuna d’aquestes candidatures l’abstencionisme es mantindrà, i això no es un desig és una previsió raonable. Amb tot, probablement tornarem a tenir un Parlament espanyolista i un govern socialista espanyol, i permeteu-me un “spoiler” ERC no els hi fallarà. Vaja, això és el que preveuen tots els politòlegs que copsen els mitjans de comunicació catalans subvencionats pel govern espanyol de Catalunya. L’independentisme ha de reaccionar per canviar la realitat que vivim avui. Seria imperdonable que mantinguéssim les coses com estan. Cal reaccionar, però, desafortunadament, no comptem en canvis en el tripartit. Una confessió, personalment havia votat sempre a l’esquerra fins el Junts pel Sí i des d’aleshores he mantingut el meu vot a Junts. No és un vot convençut, és el meu vot útil per tal de no refugiar-me en l’abstencionisme el qual com dia abans el trobo bastant justificat.

JoanC Roca 1 d’agost de 2025 El mínim que podíem esperar després de l’anunci del PSC, delegació catalana del PSOE, de que la Generalitat recaptarà l’IRPF l’any 2028 era un terratrèmol polític provocat pels partits catalans dits independentistes, però vet aquí que no ha passat res. ERC va justificar el fet de donar el govern de la Generalitat al PSC més espanyolista de la història amb el traspàs del finançament a Catalunya, allò del finançament singular que, cal dir que, molts no ens vàrem creure, i ara que ja es demostra que era una camama la reacció dels de Junqueras és tan tímida que podem dir sense cap dubte que és inexistent. És poden mirar al mirall sense que els caigui la cara de vergonya? Definitivament s’ha tancat la feina que va venir a acabar la Marta Rovira, desapareguda a Suïssa? Ei, la reacció de la resta de forces polítiques tampoc és per titar coets. A més a més no cal dir que això del 2028 és un qui dia passa any empeny. Plaurà molt d’aquí al 2028. Ni finançament singular, ni amnistia, ni rodalies, ni defensa del català, ni català a Europa, ni competències en immigració, ni ... res de res. El més bo del cas és que abans de portar a terme tots aquest acords de legislatura amb el poc fiable Pedro Sánchez la part catalana no es cansava de dir que la part espanyola no era de fiar perquè mai acomplien els seus compromisos la qual cosa s’ha demostrat. Però ells continuen governant, certament amb moltes dificultats però són allà. El més cridaner de tot plegat és que els hem posat nosaltres. L’única explicació de que ERC hagi col·locat un espanyol a la Generalitat és per a mantenir uns quants càrrecs del sottogoverno, unes petites quotes de poder, cosa que és molt reprovable perquè han abandonat el país a les urpes d’Espanya. Els partits catalans han deixat la carpeta de la independència sota de totes les carpetes del calaix de a baix. La rendició ha estat clamorosa. Molta gent que manté la flama expressa que cal fer un canvi total de lideratges per tal de tornar a confrontar-se a l’Estat espanyol. I cal donar-los-hi tota la raó veient com es comporten els actuals que són els mateixos del 2017. Per altra banda, malauradament, la societat civil independentista viu una situació complicada per les lluites internes que han hagut de patir. Els malats de país, com puc ser jo, hem de mantenir la confiança en la nova etapa que estan iniciant l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República, així com en la quantitat d’iniciatives que estan sorgint cada dia. Caldrà unir forces i coordinar e sforços per arrossegar als partits cap a posicions independentistes com és va fer fins el 2017. Caldrà però no deixar-los el control donat que ja sabem que passa si ho fem. La reacció no pot esperar massa perquè el procés d’assimilació no s’atura.

JoanC Roca 18 de juliol de 2025 Com no podia ser d’una altra manera el “finançament singular” s’ha quedat en no res. Que ja ens coneixem tots des de fa molt temps, tu. Que el PSOE i la seva delegació a Catalunya, el PSC, (partits que formen part del regim del 78) no portarien a terme cap “finançament singular” en la línia que s’exposava en els pactes de legislatura era d’una evidència cristal·lina. Que aquell pacte fos subscrit per l’entorn dels Comuns es podia entendre donada l’espanyolitat d’aquest entorn. Que fos subscrit per ERC donant la Generalitat al PSOE ja es feia més difícil d’empassar. En aquell moment es podia interpretar que el que entenia na Marta Rovira per “acabar la feina” era donar el govern a un delegat del PSOE. Però és clar amb aquell pacte, deien que, aconseguirien un concert econòmic del tipus del basc però amb un altre nom. No crec quer ERC fos tan ingènua. Era una rendició a l’espanyolisme? De fet és el que sembla veien l’autonomisme d’ERC a Catalunya o l’espanyolisme de Rufián a Las Cortes on el principal enemic sempre és Junts. El que és informació i no opinió és que ERC no mostra gaires escarafalls davant de les polítiques desnacionalitzadores de la delegació del PSOE que governa a Catalunya. Tot a canvi d’un “finançament singular” imaginari. Bé, ja ha arribat el moment, el nou finançament era una camama. Ep! Ja ha sortit l’Oriol per amenaçar solemnement que no aprovaran els pressupostos ni de Catalunya ni d’Espanya. El que no fa és cap moviment per fer caure els governs. Pot ser és perquè a Catalunya ja estan còmodes en el tripartit majoritàriament espanyolista i a Espanya defensant el govern del PSOE. El que no entra en els seus càlculs és treballar per a la independència de Catalunya cercant la unitat d’acció amb les forces socials i polítiques independentistes.