Els que som una mica idealistes, vull dir ingenus, ens vam creure que els partits sobiranistes posarien tota la carn a la graella per tal d’aconseguir els objectius que reclamava una gran majoria de gent que ens hem mobilitzat insistentment els darrers anys per la República de Catalunya. La realitat ens ha caigut a sobre com un gerro d’aigua freda quan hem sigut conscients de que els seus interessos no son els nostres interessos. Molts diuen que ja ho sabien i que no estan sorpresos de com actuen els partits. Reconec que sóc dels ingenus, i poso com exemple, que em vaig creure que, com es deia, Espanya no es podia permetre enviar la guàrdia civil a requisar les urnes perquè si ho feien Espanya hauria perdut. No van venir a tan sols a requisar van venir a pegar-nos sense miraments “a por ellos” i no ha passat res. I Europa mirant cap una altra banda. Després molts em van dir que era el que es podia esperar que jo era massa innocent.

Tornem als partits. No cal trencar-se massa el cap per arribar a la conclusió que aquests es mouen pels seus interessos que fonamentalment són incrementar el seu poder, són màquines electorals que fan el que calgui per aconseguir vots. Poden enganyar quan faci falta per posteriorment dir el contrari del que havien dit abans amb la mateixa cara de bons minyons.

Entenc que viuen en el seu món, que la majoria de vegades no coincideix amb el nostre. És el seu ofici, el seu mitja de vida per pagar la hipoteca i tirar endavant la seva família. Però jo que soc un ingenu penso que la política hauria de ser ocupada per gent amb disposició de servei a la societat. Que no fos el mitja de vida sinó fos una etapa de la vida dedicada al servei a la comunitat defensant i tirant endavant les seves idees. Si t’hi jugues les garrofes pot ser que l’ètica quedi a banda en moltes ocasions. 

Té delicte ara dir una cosa i després dir-ne la contraria. No cal que faci un llistat de polítics que ho practiquen cada dia. El problema és que a vegades ens els creiem per després patir una gran decepció. He de dir que, com que soc un ingenu, encara me’n crec a alguns. No tinc cura jo.

Revisant l’historia recent del procés sobiranista que estem vivint, és molt clar que el moviment va començar de baix a dalt. La iniciativa va començar amb la mobilització des de baix amb les grans manifestacions organitzades per l’assemblea després de la sentència del TC que va representar una burla a la voluntat dels catalans que vam votar en referèndum. Es van carregar la voluntat d’un poble i aquest va reaccionar. Els partits “sobiranistes” es van veure arrossegats pel moviment i va semblar que anàvem tots a una però quan va arribar el moment de que la iniciativa quedava a les seves mans les coses van començar a canviar fins arribar al moment actual en qual tenim la situació totalment bloquejada i el moviment independentista encara no hem recuperat la iniciativa. 

Els partits estan còmodes en la vella política en la qual ells, dalt a baix, tenen el poder i la gent ha de conformar-se en seguir-los i votar de tant en tant. Ells es dediquen a intentar aconseguir vots. Si demanen unitat però aquesta no coincideix amb els seus interessos la unitat ens la haurem de pintar a l’oli. 

El que en diem nova política és la que va de baix a dalt, que es participativa i democràtica i que va encaminada a desenvolupar les polítiques que vol la gent. Aquesta no coincideix amb el que els hi interessa perquè pot significar canviar el model de manera que la configuració actual dels partits esdevindria molt diferent i en conseqüència molts polítics quedarien fora de joc. La hipoteca és l’hipoteca no hem menystenim aquest fet.

Ara tot els partits sobiranistes ens expliquen que tots ells estan treballant per la República. Unitat que és el crit majoritari no està en els plantejaments ni d’ERC ni de la CUP, poder si del que en podríem dir sector Junts x Catalunya o sector Puigdemont però aquest sector té un bon embolic per organitzar-se atès que tenen corrents internes ben diferents.

El moment és decebedor per a mi i penso que per molta gent del que en podríem dir àmbit 1 d’octubre. Estem en un atzucac. Ens cal una estratègia i els partits no ens plantegen cap.

Què en penseu d’aquestes reflexions, ingènues, que he deixat anar.

Penso que hi ha un camí que hauríem de seguir per anar construint la República segons la meva particular opinió, però això serà objecte d’un altre debat que proposaré més endavant.