Tots sabem que la realitat que vivim a Catalunya en relació a les llengües en tots els àmbits no té res a veure amb les immenses mentides que expressen els mitjans de la caverna madrilenya i els partits polítics des de la tribuna de les Cortes on els catalans som tractats fins i tot de supremacistes i de nazis. Tots sabem que aquests atacs que rebem responen a una estratègia coordinada de mitjans, polítics i jutges de l’estat profund contra el català i contra l’independentisme. una estratègia d’assimilació que estem patint des de fa segles. I en aquests moments que estem vivint moments de repressió, de rendició dels partits “independentistes” i de profunda debilitat de la nostra llengua sembla que ens volen donar el cop definitiu. Així que ens toca viure a la Resistència.

Podríem, en una lectura molt innocent, pensar que es creuen el que diuen però sabem que no, no s’ho creuen, que és pura estratègia com deia abans i que el mal que poden provocar a molta gent no els hi importa. Volen, i sembla que ho aconsegueixen, introduir que a Catalunya es persegueix el castellà en l’imaginari dels espanyols que no viuen la realitat del nostre país.

Crec que persones com l’Arrimadas que coneix perfectament el que passa a Catalunya en relació a les llengües no poden expressar-se en els termes que ho fan si son bones persones i només pot respondre a un odi profund contra Catalunya que ella sabrà d’on li ve. 

Tot plegat demostra el que tantes vegades s’ha dit, una Nació no pot subsistir dins d’un Estat en contra, un Estat que no et respecta, no et reconeix i el que vol és assimilar-te, i també demostra que l’única sortida és la independència del país. 

Personalment pel que fa a la defensa del català, trobo a faltar més militància per part de la gent i polítiques més decidides per part de les institucions catalanes , però també que els castellanoparlants que fa anys que vien a Catalunya els quals per tant son catalans (si ho velen ser) ajudin de forma decidida a preservar la llengua del país que els va acollir. Vaja que no haurien de viure la situació com espectadors sinó que sí hi haurien d’implicar.