El 13 d’abril de 2015 l’Assemblea Nacional Catalana vam celebrar l’assemblea general anual a Lleida. Moltes vegades l’alcalde de la ciutat o poble on anàvem a fer els actes més importants venia a donar-nos la benvinguda amb la xarrada inicial de l’acte. En aquella ocasió fou Àngel Ros, batlle de Lleida, qui va venir a fer-nos la filípica. En aquells moments l’ANC estava en plena efervescència mentre que el PSC (jo diria la delegació del PSOE a Catalunya) ja començava a fer evident la seva marxa enrere quan als drets de Catalunya. Àngel Ros, el qual a més va tenir la barra de donar-nos lliçons de catalanitat, va rebre una sonora xiulada. El meu entendre totalment merescuda. Carme Forcadell, carismàtica Presidenta de l’ANC, va intercedir pel barrut Batlle de Lleida, demanat als assemblearis que el deixessin parlar, no recordo, ara, els arguments que va donar per aturar la xiulada. Jo, que era i soc molt proper a la Carme, no ho vaig entendre. Per què havíem de limitar el nostre dret d’expressió per recriminar-li al batlle el que creguéssim oportú? Vaig trobar que la Carme no havia estat encertada. Aquest fet va quedar com una anècdota més del procés. 

Els fets que van passar al barri de Gràcia fa dos o tres dies m’han fet pensar en aquella anècdota perquè té les mateixes característiques. Ens trobem en un acte on intervenen, simplificant, un independentista i un espanyolista, i quan parla l’espanyolista és xiulat pels assistents i vet aquí que l’independentista intercedeix reprimint la llibertat d’expressió de la gent que té tot el dret a protestar d’una forma democràtica. 

Sobre aquest cas entre Ada Colau i Jordi Cuixart nomé vull fer alguns comentaris.

El primer és que l’Ada Colau és de llagrimeta fàcil. La recordo plorant aquella nit electoral quan va constatar que havia perdut. No cal parlar de com va acabar aquest afer, alcaldessa amb els vots de l’extrema dreta de Valls i fen govern amb els que ella mateixa havia dit que representaven la casta. Que lluny queden els temps que ella feia escarnis.

El segon és que Ada Colau s’hauria de preguntar per què la xiulen i no criticar com a fet posteriorment als que protestaven contra ella. La llagrimeta es tan lamentable que no mereix parlar-ne més.

I el tercer és que Jordi Cuixart, que ha esdevingut un referent per l’independentisme, per a mi també, exerceix un “bonísme” que traeix els sentiments de molts sobiranistes. L’abraçada a l’Iceta o la defensa de la Colau davant dels sobiranistes a la plaça de la Vila de Gràcia fa molt mal al ulls de molta gent.

Diuen que Jordi Cuixart és així, que evidentment no ho fa per ofendre als seus, però el seu “bonísme” li fa dir coses com que la Colau participa en la lluita compartida que els catalans tenim contra l’Estat espanyol. Jordi, l’alcaldessa de Barcelona està a l’altre bàndol. No te’n oblidis.