JoanC Roca    12 d’octubre de 2026

Cadascú de nosaltres viu en el seu oasi particular el qual ens pot fer confondre la realitat que viu el país. Posem per a cas a mi mateix. La meva família parla català, els meus amics parlen català i les associacions i entitats de les quals formo part també són catalanes. La majoria d’aquests m’asseguren que sempre parlen català i no canvien mai al castellà. Però no ens enganyem, quan sortim del nostre oasi ens trobem amb la crua realitat. I aquesta realitat és molt trista, si més no, en el 70 per cent de la gent. Feia un dies que estava navegant pel meu oasi particular, feliç com gínjol, quan vaig sortir a fer unes compres pel centre de Sabadell. Al centre, tu. Estava a 50 metres de l’Ajuntament quan una noia molt amable em va preguntar en castellà si volia participar en una enquesta i en respondre-li jo  en català l’enquestadora va canviar al català amb tota naturalitat. En preguntar-li per què es dirigia a mi en castellà, si jo feia cara de castellà, la resposta va ser, la de sempre, que feia servir els dos idiomes sense cap problema. Però per què comences en castellà vaig repreguntar jo. En aquest punt la conversa ja no acostuma avançar i malgrat que soc un militant per la llengua ja ho deixo córrer. Rebo mirades condescendents, un altre d’aquests “pesats”. Però no em desanimo jo. Una situació molt semblant es va produir en les dues següents botiges. Sempre gent jove, que és el més preocupant. La tercera amb prou feines em va entendre. La quarta botiga estava ubicada en el meu oasi i ens vam deixar anar a parlar del nostre cas perdut, si no hi fem alguna cosa ben aviat. 

El que pot semblar és que aquest jovent no és conscient de que està col·laborant amb la desaparició de la seva pròpia llengua que és la dels seus pares i dels seus avis. Francament aquest jovent fan una mica de llàstima i és urgent fer-los entrar en raó. I si en són conscients fan una mica de ràbia però no els hauríem de deixar com a casos perduts.

Cal seguir. No hi alternativa.