JoanC Roca 27 de setembre de 2026

En àmbits internacionals s’assegura que avui Catalunya no vol la independència donat que els catalans hem posat al govern un equip clarament espanyolista. Que ERC, partit figuradament independentista, fos decisiu per plantificar-nos aquest govern no importa. És una mirada que des de fora els funciona perquè així no han d’aprofundir en la situació real del nostre país, que per altre banda, en general, els interessa ben poc. Tenen altres problemes. Tanmateix, sí, el suport internacional en algun moment el necessitarem però serà quan l’independentisme tingui molta més força que la que té avui. 

La qüestió és d’on la traurem aquesta força? Amb els partits polítics no cal que hi comptem gaire, si més no amb la composició actual. Ni quan fa dues legislatures teníem el 52% d’escons de partits, metafòricament, independentistes aquests no van fer res per l’alliberament del país i es van apuntar a l’autonomisme més vergonyant. Així doncs, si perquè internacionalment ens tinguin en compte necessitem un govern independentista tenim mala peça al teler. Fent una ullada als partits “autoanomenats” independentistes d’avui l’escenari és decebedor. ERC, independentista? Si dona suport al 155. Les CUP, qui compta amb ells? Junts, no sé sap si el seu projecte d’avui és reconstruir Convergència o fer la independència. I AC no genera cap possibilitat de sumar consensos amb la resta de partits. I en el cas de que aquests partits sumessin per obtenir la majoria absoluta és impossible que es posin d’acord per fer res pel país. Vaja que podríem tenir una majoria independentista amb moltes cometes, moltes, però tornar a tenir un govern espanyolista. Ja sabem que el tripartit, que fa trempar a molta gent, està composat per dos partits espanyolistes i un que fa el paper de marca blanca del PSOE.

Aquest és el panorama que tenim per davant. Aquell plantejament que diu “fem la independència i després ja votarem” malauradament és impensable avui amb els partits que tenim. Així doncs ho haurem de fer sense ells fins que, com l’etapa del procés, no els hi quedi cap més remei que apuntar-se al moviment social per a no quedar fora. I el moviment social no ha de tornar a cometre l’error de caure en allò de “ara és l’hora dels partits”. Ja n’hem aprés, hi haurem de ser fins el final.

Malgrat que encara estem immersos en una etapa de desactivació de l’independentisme, comencem a observar brots verds com els joves que van protagonitzar la manifestació de l’11S o les noves associacions que s’estan constituint per treballar pel país que s’uneixen a les ja existents. Hem de ser capaços entre tots de coordinar esforços aprofitant les qualitats de cada actor i no fer-se la punyeta entre ells. El projecte és compartit, la independència, i cap actor és més importat que l’objectiu. També comptem amb l’Assemblea, amb l’AMI i amb el Consell de la República que representa l’Autoritat Nacional de Catalunya que ha d’aglutinar tots els actors. Tots els moviments d’alliberament han tingut una Autoritat  Nacional que ha portat  les regnes dels seus moviments d’alliberació.

Disposem dels actors necessaris per tornar a reactivar el procés, activar a la gent que està desencisada i culminar el procés sense comptar amb els partits. Només cal coordinar i sumar esforços sense abraçar els partits que son la baula feble com s’ha demostrat sobradament.

Si la meva visió, certament optimista, anés endavant potser els àmbits internacionals haurien de tornar a parlar de nosaltres per dir que sí, que volem la independència.