Crec que no és pas extraordinari pensar que no és conseqüent que molts nouvinguts no mostrin respecte cap al català i no facin cap esforç per incorporar-lo en la seva vida quotidiana. El català és l’idioma propi del país on han vingut a viure, oi? Però el que em costa encara més d’entendre és que, sovint, siguin els mateixos catalanoparlants els qui tampoc mostrin prou respecte o compromís amb la seva pròpia llengua.

Avui, tothom sap que el català travessa una etapa de fragilitat i retrocés en diversos àmbits socials. No és només una percepció meva, sinó una realitat que preocupa cada vegada més i que es constata en diferents estudis sociolingüístics. 

El català conviu amb una llengua tan dominant com el castellà. Venim del relat interessat de que el bilingüisme a Catalunya és un avantatge pels catalans però la realitat és just la contraria. Està demostrat que quan dues llengües coexisteixen en una comunitat, la més feble tendeix a desaparèixer. Les persones poden ser bilingües, trilingües o multilingües però els països són monolingües no ens deixem enganyar pel relat trampós del fantàstic bilingüisme.

En moltes situacions socials, masses catalans canvien de llengua per facilitar la comunicació o evitar incomoditats, i això reforça la idea que el català no és imprescindible per viure al país. Per què han de ser els catalanoparlants els que es passen al castellà i no a l’inrevés? A la meva manera de veure les dues parts mostren una manca de respecte pel català. Per què molts catans se’m dirigeixen en castellà i quan contesto en català canvien? Conscient o inconscientment aquestes persones no respecten el català. Quan algú abandona el català no és sabedor de que la llengua no només comunica sinó que configura una cultura i per tant una manera d’entendre la vida?

Hi ha gent que no té res contra el català però no milita per la llengua, per exemple, parlant sempre en català. Això és pot entendre perquè cadascú té els seus problemes i les seves prioritats però no demostra massa sensibilitat per la situació límit que vivim. 

Quan penso en la immigració, entenc que moltes persones aprenen sobretot la llengua que perceben com més necessària socialment i si el català no és la llengua habitual de relació, alguns nouvinguts no el considerin prioritari. I no es preocupen de res més. La llengua del país? Quin país? Una llengua mil·lenària?  

Però el més frustrant és que, des del meu punt de vista, l’administració catalana i alguns mitjans de comunicació mostren una desídia impresentable i no tenen cap interès en actuar amb determinació per afrontar aquest retrocés del català. De lleis en vigor de defensa del català en tenim algunes però el gran problema és que les administracions, Generalitat i ajuntaments, no fan res de res quan s’incompleixen la qual cosa passa dia rere dia. Pel cap em passen un munt d’idees per a legislar més en favor del català. Si ja sé que amb una Generalitat governada pel delegat de Sánchez a Catalunya i amb ajuntaments governats per polítics supeditats als dictats d’Espanya com Collboni a Barcelona o Farrés a Sabadell a poc podem aspirar en aquests moments. Així doncs el més greu de tot és que les institucions catalanes tampoc tenen cap respecte pel català. 

Crec fermament que el futur del català depèn no només de les decisions quotidianes dels parlants, sinó sobretot de les polítiques de defensa del català que portin a terme les institucions i els mitjans.

La situació està arribant al seu límit. És urgent canviar les institucions i mentre tant cal que un nombre cada vegada més alt de ciutadans es conscienciïn en que s’ha de respectar la nostra llengua pròpia i militar més per preservar-la.