Hi ha gent que es va sentir enganyada quan el 27 d’octubre de 2017 va anar al Parlament de Catalunya amb la intenció d’aguantar allà el que fes falta i la van enviar a una festa a la plaça Sant Jaume presidida per una bandera espanyola. Hi ha gent que l’1 d’octubre de 2017 no va anar a fer l’acte de desobediència civil més gran d’Europa, va anar a votar en un Referèndum d’independència i va defensar les urnes posant el cos per endavant. Hi ha gent que no va entendre que se suspengués la declaració d’independència vuit segons després de proclamar-la. Hi ha gent que va al·lucinar quan es va assabentar de les deslleialtats existents entre els membres del govern. Hi ha gent que es va emprenyar quan es va abandonar el català en el judici farsa. Hi ha gent que es va emprenyar quan va concloure que va ser utilitzada per fer un embat contra l’Estat espanyol per intentar algun tipus de negociació però que els polítics “independentistes” no estaven preparats per culminar el projecte. Hi ha gent que no li agrada gens que el tractin d’hiperventilat pel fet de no voler renunciar als seus anhels de llibertat. La pregunta és per què hi ha gent que es va creure el procés, que es va mobilitzar i que hi va apostar sense dubtar-ho. 

Quan es va cedir la iniciativa als partits polítics el procés va començar anar en orris. Ara ja hem aprés que només la gent pot tirar endavant el procés i que els polítics s’hi afegiran quan es vegin desbordats. De fet és el que va passar l’any 2012. També hem aprés que el dia “D” s’haurà de comptar amb uns i altres. Sense partits no farem la independència però els partits no la faran sense la gent mobilitzada. 

Tornant a la pregunta de per què hi ha gent que va pensar que la cosa anava seriosament. En primer lloc perquè la mobilització era importantíssima i la il·lusió que va generar descomunal i en segon lloc perquè molta gent es va creure als polítics. No es va tenir prou en compte que els interessos del món del partits està molt allunyat del món de la gent del carrer. Els casos més paradigmàtics son els de Junqueras i Aragonés que han capgirat el seu relat 180 graus d’una forma impròpia. Per descomptat que hi ha moltíssims més casos. Confesso que personalment fa 6, 7 0 8 anys em creia a Junqueras. Segurament això li passava a més gent. Quants se’l creuen avui?

El darrer cas és el de Marta Rovira que fa un parell de dies que es va despenjar declarant que el referèndum de l’1-O "no va tenir prou legitimitat interna". El relat de Marta Rovira ha anat mutant durant aquests darrers anys. A passat de quan va dir “La llei de transitorietat serà la declaració d’independència i no es podrà impugnar” a principis del 2017 a negar-li legitimitat a l’1-O a principis de 2023. Confesso que jo també me la vaig creure durant una etapa.

Hi ha gent que ha aprés que cal posar un filtre molt potent quan escolta a un polític. Ei, tots els col·lectius tenen gent fiable però no us descuideu el filtre.