Tinc un atac de candidesa o d’innocència. Ja em passa a vegades. Algun amic em diu que a vegades soc massa idealista i que així no es pot anar pel món.

Però, voleu dir que no tenim l’enemic a casa? Ep, des de una visió independentista.  

Fa quasi tres anys vàrem arribar al punt més alt de les nostres aspiracions independentistes. Des de l’any 2010 fins a l’octubre del 2017 vàrem anar ascendint la muntanya. Costeruda amb moltes pedres al camí però anàvem pujant. Ens acompanyaven alguns partits, o ens ho semblava i també alguns mitjans de comunicació sobretot digitals. Als mitjans catalans de la caverna sempre van estar en contra, això per descomptat però no era cap sorpresa.

Però des del 155 tot ha canviat, alguns partits han posat el fre. I no parlem dels mitjans de comunicació que s’han girat com un mitjó. Tot fa pensar que la repressió està fent el seu efecte. 

Que els partits unionistes i la caverna mediàtica son els nostres enemics no és cap sorpresa. Ho eren i ho seran. Però que els que consideràvem nostres facin el paper que estan fent ara, a mi que a vegades soc un ingenu, si que m’ha causat una gran sorpresa.

Només VilaWeb i La República es mantenen més o menys ferms amb el procés. Per exemple l’Ara que en soc, per poc temps, i que m’hi vaig subscriure amb entusiasme han canviat la seva línia editorial profundament. 

Alguns dels opinadors que jo seguia habitualment m’han decebut molt.

El que no puc entendre és com es pot normalitzar tot sense cap problema. Es pot normalitzar que el president legítim sigui a l’exili?, o que el president Torra estigui a punt de ser inhabilitat com a president tothom ho trobi tan normal? O que al mateix president Torra li van returar l’acta de diputat i no va passar res o que tinguem presos polítics i més de 2000 persones perseguides per les seves idees. Avui tot és normal. 

Nosaltres votem i els tribunals espanyols decideixen qui pot i qui no pot ser el President de la Generalitat. Quina democràcia! I els partits en general ho accepten, ho acaten i ho NORMALITZEN. Els mitjans sembla que segueixen els dictats dels que ho basen i ho aturen tot amb l’argument de que cal ampliar la base. Han normalitzat que el president legítim Carles Puigdemont estigui exiliat i aprofiten per criticar-lo a la que tenen la més mínima ocasió. ERC son els més responsables i per tant cal defensar la seva estratègia de que ja vindrà, no sabem quan, una conjuntura més favorable. Ara amb les disputes de Junts x Catalunya i el PDECAT hi fan tot el merder que poden. No hi ha cap anàlisi de que ens convé més com a país per continuar el nostre procés d’autodeterminació. Ara cal parar màquines. 

Alguns opinadors en les seves columnes i en les tertúlies també ho han normalitzat tot i més ens parlen amb condescendència perquè ells si que en saben. En saben més que la gent del carrer. Només cal revisar els tertulians que té Catalunya Ràdio que com que ha de demostrar molta pluralitat tenen diferents perfils els quals un 80 o un 85 per cent també han normalitzat tot la repressió que estem patint.

Penso que el meu perfil és molt semblant a molta gent de Catalunya. Volem unitat si més no estratègica perquè portin a terme el que en definitiva vàrem votar. Doncs si no em trobo representat per quasi cap dels tertulians suposo que li passa el mateix a molta gent. Molts em diuen jo ja no me les escolto. Bé per Catalunya Ràdio, la nostra. No parlem de TV3 per no posar-nos a plorar.

No és tenir l’enemic a casa quan veiem les picabaralles dels partits només perseguint els seus interessos sense pensar en el que interessa als seus votants que en definitiva és el que van prometre.

Aquesta percepció la té molta gent i provoca un desànim i una desconfiança de que amb aquests partits “independentistes” no anirem enlloc. A vegades penso que ja els hi va bé.

Ara, que vagin en compte que l’abstenció no els hi provoqui un desastre electoral.

Per part meva em quedo amb els quatre opinadors que crec que encara escriuen amb independència dels mitjans alliçonats i em posaré la pinça al nas per anar a votar.