JoanC Roca 5 de juny de 2026

Quan ens fem grans tenim tendència a repetir les coses i quan encara ens fem més grans, a més a més, en som conscients. Així que soc conscient que en alguns dels meus pensaments em repeteixo, però és que hi ha coses que em fan enrabiar. I, sí, quan ja ets gran t’hauries d’agafar les coses amb més distància perquè ja les has vist de tots colors però, tu, dec tenir un esperit una mica rebel perquè encara m’emprenyen (que no em sorprenen) moltes coses.  

Fa dotze generacions, dotze, que els catalans no naixem en llibertat i que vivim en un regim colonial on la metròpoli espanyola ens exprimeix sense compassió i sense mostrar-nos cap mena de respecte. Tanmateix som un poble resilient i encara no han aconseguit acabar amb nosaltres després de més de tres cents anys d’intentar-ho. Estem tant fets a viure colonitzats que tenim una tendència malaltissa a normalitzar-ho tot. A vegades sembla que ens faci por la llibertat.

En el meu cas soc un d’aquests vells que l’habitual normalització de moltes coses m’irrita.

Les estructures ferroviàries catalanes són tercermundistes producte de la desinversió premeditada i sostinguda en el temps per part de la metròpoli madrilenya. Del corredor mediterrani només sabem que passa per Madrid però no sabem quan s’acabarà de construir. Mentre tant l’AP7 està col·lapsada per milers de camions  Ahir va ploure i ja vam tenir almenys un accident per un arbre que va caure a la via provocant un accident. Aquest fet avui no és notícia. El mal funcionament crònic està normalitzat i els catalans ja hi estem acostumats, no passa res, tot controlat. Parlo de catalans independentistes i catalans no independentistes. Tots passem pel mateix sedàs.

Disposem d’unes infraestructures de transport i d’uns recursos sanitaris, educació i socials pensats per a sis milions de ciutadans que han de donar servei a vuit milions amb tots el dèficits que això comporta. El sentit comú ens diu que són del tot insuficients però vet aquí que està normalitzat. No passa res. Tot controlat.

La crisi dels serveis sanitaris es descomunal amb una deshumanització del tracte i unes llistes d’espera inacceptables. Però que més volem?  

Ara estem vivint una crisi del sistema d’ensenyament del tot deficitari on el govern de la Generalitat ens explica que amb les recursos dels que disposen no es pot fer més. I aquí el vell es torna a emprenyar! Com poden dir que falten recursos quan tenim un espoli fiscal  de vora de trenta mil milions anuals que amb una petita part del qual resoldríem tots el problemes de l’ensenyament de Catalunya.

Com pot argumentar el govern espanyolista del PSOE de la Generalitat que falten recursos i comprar sense dir ni piu l’espoli de més del 9% del PIB català?

S’ha de tenir molta capacitat per no enfadar-te, per vell que siguis, quan et volen vendre el nou sistema de finançament que no representa cap canvi més enllà d’un petit increment d’ingressos que ve donat per l’increment de recaptació.

Com poden fer polítiques de defensa de la llengua pròpia si el primer que declara que es passa el castellà a les primeres de canvi és el propi President de la Generalitat o delegat d’Espanya a Catalunya?

El que ja és el súmmum és l’intent de castellanitzar a Gaudí i pretendre inaugurar o beneir la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família en castellà. Tranquil, activo el mantra OM.

Aquests només són uns exemples i podríem continuar amb molts més, però la realitat és que malauradament Catalunya té aquesta situació normalitzada de manera que sembla que no passa res, però alguns ens enfadem. Sí, dues feines.

Tanmateix, estic segur que aquesta situació està a la consciència de moltíssims catalans i esclatarà amb alguna espurna avui desconeguda.