Abans d’anar a la manifestació de la Diada Nacional a Barcelona teníem coll avall que les cròniques estaven escrites feia dies. L’èxit de participació, però, va desbordar a uns i altres i més que probablement les cròniques van haver de ser modificades per refer els arguments pel fracàs de la Diada. Van passar de la poca participació a donar molta importància a la divisió del independentisme. 

Què posava a prova la convocatòria? Sense cap dubte el que importava saber era la participació en un context de pandèmia. Constatar que la mobilització actual del independentisme continua sent molt important per a uns significa que seguim al peu del canó i per tant ens dona força i arguments per continuar i pels altres vol dir que hauran de seguir buscant formules per aconseguir desmobilitzar-nos. 

Dic formules de desmobilització i no dic directament repressió perquè aquesta l’aplica l’Estat espanyol amb el suport de partits com PSC, PP, Cuidadanos i Vox. Per no parlar dels Comuns que governen amb els repressors. Sectors catalans com els mitjans de comunicació no apliquen repressió però apliquen totes les formes de desmobilització que poden fonamentalment la Vanguardia i El Periódico, però no solament aquests. Només heu de seguir a alguns opinadors que han girat els seus relats com un mitjó des de l’octubre del 2017 fins avui. O pregunteu-li al senyor Sánchez Llibre president de Foment del Treball si és bona la mobilització ciutadana.  

Tornant a la manifestació de l’onze de setembre la gent hi va tornar a ser i sabem que la gent està emprenyada perquè se sent enganyada pels polítics dits “independentistes” que no són capaços de vestir una estratègia unitària per anar cap a la instauració de la República proclamada tenint en compte on vam arribar fa quatre anys amb la força d’aquesta gent. 

Ara ens volen mesells mentre practiquen un autonomisme en el qual l’Estat espanyol hi està comodíssim amb el suport d’algun parit independentista fins el punt de que Catalunya ja sembla que no és un problema. Donen una treva de dos anys al contrari polític mentre ens entretenen amb una taula de diàleg que no es creu ningú.

En aquest context els xiulets als polítics són normals, obligats diria jo, donat que no han donat resposta a les aspiracions que per altra banda van prometre. Aquest xiulets son una mostra de llibertat d’expressió. Els ciutadans demanen als polítics sobiranistes que es posin les piles. 

Doncs bé, la premsa espanyola amaga la gran participació, la catalana es centra en la divisió i la premsa internacional parla de l’èxit del independentisme català.

Els ciutadans no van fallar!