Aquests dies està plovent a Catalunya. Bé, està plovent molt, tant que la xarxa de Rodalies de RENFE ha col·lapsat de dalt a baix, tu. El mur de contenció que va caure sobre la via entre Gelida i Sant Sadurní d’Anoia causant un mort, i els despreniments entre Maçanet i Blanes i entre Cerdanyola del Vallès i Sabadell són alguns dels episodis més significatius. A hores d’ara tenim tota la xarxa aturada amb un espectacle lamentable entre ADIF, RENFE i la Generalitat “espanyola” que sembla que cadascú vagi a la seva. Els maquinistes en vaga encoberta i el servei tancat fins que es revisi la xarxa per tal de certificar-ne la seguretat. Ei! 24 de gener de 2026 en un país que figura que pertany al primer món. És curiós però els “Catalans” (Ferrocarrils de la Generalitat) estan funcionant amb normalitat. Per què deu ser? Ah, sembla que a Espanya la xarxa ferroviària funciona prou bé. Per què deu ser? 

Vaja, ara que semblava que amb aquesta empresa mixta de Rodalies, Estat-Generalitat, acabada de constituir tot aniria vent en popa, el cofoisme de ERC i del psc-PSOE-PSOE així ho donava a entendre. Quan van pactar aquest parida i van cedir la Generalitat a Espanya no comptaven que plouria tant. 

Pot ser que la desinversió sostinguda durant molts i molts anys que ha d’aguantar la nostra xarxa de trens sigui la causa del col·lapse total que vivim avui?

D’aquí un dies en vendran que després de grans esforços la xarxa ha tornat a la normalitat i tots contents i qui dia passa any empeny. La normalitat de la que ens parlaran serà la anormalitat del dia a dia habitual d’incidències diàries i de milers d’hores perdudes. Tornarem a escoltar el comunicat diari als mitjans de comunicació dels retards sistemàtics. Quan tot s’hagi normalitzat, qualsevol dia tornarem a veure gent que surt a peu per les vies fugint d’un tren avariat en un túnel. Ei! Aquestes imatges les veiem un cop o dos a l’any. Però tranquils això formarà part de la normalitat.

El dia 1 de desembre de 2007 vaig assistir a la manifestació “Som una nació i diem prou. Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. Veníem d’un caos de Rodalies. En aquella manifestació vaig sentir per primera vegada el crit “in inde independència”. Estarem d’acord que la infraestructura ferroviària ha empitjorat substancialment des d’aleshores i que teníem raó amb la consigna que cridàvem que era que la solució és la independència.