JoanC Roca    18 de maig de 2026 

La sèrie “Els pressupostos del delegat i el mossèn” és a punt d’emetre un nou capítol. Després dels capítols; “La camama de la clau de la caixa”, “L’estrany finançament singular” i “D’IRPF ni parlar-ne”, els propers dies s’estrenarà “El tren orbital”. Aquest capítol tracta de la construcció d’una fantàstica línia de tren, que representarà l’enèsima pluja de milions pel sistema ferroviari català i que estarà acabada d’aquí catorze anys. Aquest nou capítol no parla del desori de Rodalies que pateix una sequera immensa donat que les anteriors pluges de milions previstes varen patir uns canvis de temps inesperats i es van convertir en quatre gotes mal comptades.

 Que no es resolguin els problemes de l’ensenyament, per posar un exemple, no condiciona els pressupostos, en canvi un vell projecte de fa un munt d’anys del primer tripartit el qual, si no vaig equivocat, està en el programa de la delegació de PSOE a Catalunya, ara s’ha convertit en una línia vermella pels republicans. Un projecte que per experiència podem assegurar que quedarà en no res, com sempre. Entenc que ERC necessita una excusa per justificar la nova baixada de pantalons, però, renoi, aquest argument no se’l creu ningú per molt que els mitjans de comunicació catalans ja parlin de les excel·lències del projecte.

 El món de la política viu en una dimensió paral·lela al món de la gent del carrer. Posem per cas l’acord de l’ensenyament de la Generalitat amb dos sindicats de la seva corda que representen el 20% del col·lectiu mentre el 80% està radicalment en contra. Però vet aquí que la conselleria sosté que ja ha signat un acord, i qui dia passa any empeny. El sentit comú de la gent del carrer tendeix a opinar que els acords es signen amb les majories però en política sembla que el sentit comú és el menys comú dels sentits. De la mateixa manera, el sentit comú ens hauria de dir que no pots aprovar uns pressupostos quan no s’ha complert cap ni un dels acords d’investidura però ja se sap, un tren orbital ho justifica tot. És el sentit comú de la política.