Certs comportaments o discursos dins la societat catalana en moments de repressió política, cultural i mediàtica és defineixen ben sovint com autoodi. Avui vivim un període en que sembla que molta gent està submergit en aquest estat mental. Venim de la patacada del 2017 i de la repressió posterior, i molta gent encara està estabornida. Si a la repressió espanyola hi sumem els col·laboracionistes interiors, polítics i mediàtics, el panorama que ens queda davant és devastador. Però hi ha molts brots verds. Catalunya, si repassem la seva història, s’ha refet moltes vegades de situacions com l’actual o molt pitjors.

De fet, els catalans hem tingut diversos períodes en la nostra història que ens conviden a tenir molta autoestima pel que som capaços de fer per les nostres constitucions i per la nostra cultura. No vull repassar, ara, aquests fets portats a terme pels nostres avantpassats, només vull recordar un fet que vam protagonitzar nosaltres mateixos. Molts dels que avui estan desenganyats i rendits en van ser els grans protagonistes, sí.

Si pensem en el setembre i l’octubre de l’any 2017 és ben segur que l’autoestima dels catalans augmentarà considerablement. Els catalans vam organitzar el referèndum per a la independència de Catalunya amb tot l’Estat espanyol mobilitzat per tal d’impedir-ho. Van activar els serveis d’intel·ligència, van desplegar al nostre país entre 6 i 10 mil membres addicionals de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional i van intervenir violentament per evitar les votacions en varis col·legis electorals però no se’n van sortir, el referèndum el vam portar a terme i el vam guanyar. Els ciutadans catalans amb l’Estat espanyol, sobreexcitat i en d’alarma, en contra, varen guanyar! 

Apunto a continuació, sense voler ser exhaustiu, algunes dades per contextualitzar la gesta. Insisteixo que mentre preparàvem tota la logística teníem el CNI, la guàrdia Civil, la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra buscant-la per tal de frustrar el referèndum però sense èxit.  

Entre 5 i 7 milions de butlletes, més de 6000 urnes i 2300 col·legis. Les carregues policials van tancar uns 300 col·legis però vàrem utilitzar el cens universal (5,3 milions de persones) amb el qual qualsevol persona amb dret a vot a Catalunya podia votar a qualsevol col·legi electoral. Durant tot el dia els servidors del cens van tenir atacs des de l’Estat espanyol però tots aquets atacs van ser superats activant nous servidors. Sí, la batalla informàtica també la va guanyar la ciutadania de Catalunya.

Amb l’estat de coses d’aquell moment, plena de violència, van votar 2.286.217 persones (43,03%) i el referèndum es va guanyar amb un 90,18% de vots afirmatius. 

Després les coses van anar com van anar. Els polítics es van fer enrere i el poble català que no estava preparat per aquest abandonament es va quedar sense saber per on tirar. Segur que en el proper embat, estarem més preparats. Sabrem amb qui comptar i sabrem que als polítics no se’ls hi podrà donar el lideratge del procés en cap moment. Ara ja sabem que alguns polítics quan les coses es posen complicades se’n van a Montserrat i et deixen a l’estacada. 

L’Estat espanyol encara no ens ha perdonat pel ridícul al que els vam sotmetre.

Autoestima, home, que ens la mereixem.