El primer cop que vaig votar una formació on el món convergent hi estava inclòs és “Junts pel Sí”. M’interessava la unitat transversal de l’independentisme. 

No tinc cap dubte que la immensa majoria de militants i simpatitzants d’ERC son independentistes de cor. En conec personalment uns quants. Tampoc dubto que la direcció d’aquest partit l’abraçaria si els hi vingués donada sense cap esforç. Però la postura de Junqueras i tota la direcció davant la manifestació de l’11S organitzada per l’ANC fa pensar molt per injustificable. Han arribat a demanar a militants i simpatitzants mitjançant correu electrònic que no assisteixin a la manifestació. No m’ho podia creure. ERC és un partit democràtic que no accepta la crítica i la llibertat d’expressió? Si no és així els arguments que han esgrimit per intentar desmobilitzar l’independentisme no se sostenen per enlloc. 

La gent se sent enganyada per l’obre de govern d’ERC i també de Junts pel que fa, si més no, a l’àmbit nacional. Han governat per gestionar les molles de l’autonomia molt lluny de la declaració d’Aragonès en estrenar la presidència en la que proclamava solemnement “Hem vingut aquí a guanyar la independència” 

Tanta agressivitat contra ANC i Junts davant de tanta cordialitat amb el PSOE-155 es fa molt difícil d’entendre, o poder no tant si revisem els fets dels darrers anys. Hi ha molta hemeroteca per confirmar-ho.

Una explicació del comportament d’ERC dels darrers anys podria ser més psicològic que polític. Digueu-me hiperventilat però poder per ERC és més important passar per davant del sector que conté al que era Convergència que la pròpia independència del país. Els comptes pendents amb Convergència degudes a “humiliacions” que van patir durant l’etapa de hegemonia d’aquesta estan per sobre de la llibertat del país. Sense oblidar que la menjadora que son els partits significa que molta gent no vol posar en risc la seva forma de vida. Vaja que si l’autonomia em dona de menjar la independència que se la treballi un altre.

Situem-nos en l’etapa de la formació de Junts pel Sí . Junqueras no en volia ni sentir a parlar i fins que no va estar acorralat no va cedir. Per cert, l’ANC hi va tenir un paper molt important. Poder Junqueras ja els hi va posar una creueta. Això ha estat una perversitat meva, perdó. En qualsevol cas Junts pel Sí va significar el plantejament més unitari que s’ha fet fins ara. No oblidem que unitat és el que demana majoritàriament l’independentisme. La continuïtat de Junts pel Sí no va ser possible perquè Junqueras es va negar en rodó. Com et pots ajuntar amb que vols destruir o superar. Molts, massa, comptes pendents. Primer humiliem als convergents perquè tastin la seva pròpia medicina i després en tot cas ja parlarem d’independència i si hem d’esperar 30 anys no passa res, la vida és molt llarga i la història es fa sumant anys.

Des de la ruptura o la no continuïtat de Junts pel Sí només cal anar repassant com han anat les coses. Des de les deslleialtats de Junqueras amb Puigdemont al suport al PSOE-155 sense res a canvi que no sigui vendre estabilitat i ser majoritaris a Catalunya per pensar que la teoria, hiperventilada, de que Junqueras i els seus col·laboradors tenen com a primer, primeríssim, objectiu la hegemonia de la Catalunya autonòmica i que l’alliberament nacional queda en segon, tercer o quart terme. Aspiren a ser el pal de paller del país, tu. 

Fa un temps (uns anys) quan hem deien que ERC estava per repetir el tripartit jo contestava que era un plantejament forassenyat. Avui, insisteixo, tirant d’hemeroteca crec que l’únic problema que ERC té amb tornar a conformar el tripartit és que probablement hauria d’acceptar que el liderés el PSC-155. Però res és impossible tu, en Junqueras encara trobarà un motiu que ens vendrà com el més independentista de tots que justificarà integrar-s´hi si significa que “Convergència” en quedi fora.