La darrera presa de pel del govern de Catalunya del PSOE és la proposta de Consorci d'Inversions que figura que és una eina per impulsar l'execució de la inversió de l'Estat a Catalunya. Un cop allò del finançament singular ja ha quedat en no res, el PSOE i ERC estan cercant un mecanisme que pugui justificar l’aprovació dels pressupostos. Tot plegat no és res més que una nova camama per vendre’ns una altre moto. Em fa pensar en l’empresa mixta Rodalies de Catalunya que ha resultat ser un altre engany. Aquest és el panorama que tenim en l’àmbit polític al nostre país. I mentre el govern espanyolista de la Generalitat, posat per ERC, es dedica a desnacionalitzar el país, el més calent és a l’aigüera. L’espoli fiscal de més de 25 mil milions anuals continua obrint-se pas sense oposició. La pagesia, l’ensenyament, la sanitat i les infraestructures del nostre país viuen en crisi permanent sense una solució visible en l’horitzó. Per no parlar de la persecució que pateixen la nostra llengua, els nostres símbols i en definitiva la nostra cultura.

A aquestes alçades ja sabem que l’única via és la independència i que els partits polítics catalans o espanyols que actuen a Catalunya no ens hi portaran com ho demostra la comoditat en que es mouen en la minsa autonomia que patim actualment. Vaja, que no se’ls veu gaire preocupats pel procés de desnacionalització que estem vivint avui. 

Però vet aquí que estem a punt d’entrar en període electoral la qual cosa ens col·loca davant d’un gran problema; a qui votem? Sobretot pels que voten en clau independentista. Uns diran que s’ha de votar en clau social i els altres en clau nacional. Els primers ens enganyen una vegada més perquè votar en clau nacional també és votar en clau social. Si es vota en clau nacional per tal de recuperar els més de 25 mil milions anuals és per poder fer moltes polítiques socials. 

Respecto als que, vist el panorama, es refugien en l’abstenció però potser no és la millor opció. Si posem per cas l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República aconsegueixen revertir la situació fins el punt de que alguns partits polítics es vegin obligats a donar suport a aquestes entitats, com ja va passar durant “el procés” amb L’ANC, seran partits que es puguin moure en clau nacional. 

Dissortadament, no tinc cap opció com a millor opció. Només tinc preguntes però hi ha fets que no tenen discussió.

• El bloc espanyolista és pot manifestar contra l’autodeterminació de Catalunya sense despentinar-se com s’ha demostrat diverses vegades on hem vist junts a psc-PSOE-PSOE, PP, VOX i Ciudadanos (projecte espanyolista ja desaparegut).
• El Comuns i els seus satèl·lits són “esquerra” espanyolista i també estan contra l’autodeterminació.
• ERC, després de posar l’espanyolisme al govern català frisa per formar part (de fet ja en forma part) del tripartit “d’esquerres” que si té alguna cosa clara és seguir els dictats d’Espanya. Tampoc ajuda que el seus grans enemics són a Catalunya, Junts i Aliança Catalana i el seu gran amic és a Espanya, el PSOE. Això que s’han cansat de dir-nos: Rufían. “PSOE: Prometer Sin Obligación de Ejecutar.”. Bé darrerament sembla que ja no pensa igual.
• La CUP, desgraciadament, no hi són ni se’ls espera.
• Alhora encara és un meló per obrir, però, tanmateix, la seva música sona bé. 
• El bloc nacional representat per Junts, Aliança Catalana, Alhora i suposadament ERC, no té la pinta de poder fer un front nacional donades les seves diferències ideològiques.

El que es fa difícil d’acceptar és perpetuar un govern tan lesiu per a Catalunya com és el d’illa.

Sí, sí, els independentistes tenim una mala peça al teler, però em de fer alguna cosa. No ens podem quedar de braços creuats.

Modestament penso que el més important és la llibertat nacional i que a vegades t’has d’associar amb opcions que ideològicament no són les pròpies per tal d’aconseguir el primer objectiu, la independència. I llavors com un país normal ja gestionarem les nostres diferències democràticament. Tindrem disponibles els nostres recursos i prendrem les nostres pròpies decisions encertades o no.

Recordo que en els primers anys de militància en l’Assemblea Nacional Catalana ja tenia aquest debat amb algun company. Ell deia que volia una independència d’esquerres que sinó no valia la pena i jo li deia que no, que jo el que volia era la independència sense qualificatius. Que el país estaria en mans dels catalans, tu.