No soc un estricte seguidor del futbol llevat del Barça del qual veig tots els partits que puc acompanyat d’alguns amics cules com jo. Soc d’aquells que vull que el Madrid perdi tots els partits, l’Espanyol els perdi tots menys quan juga contra el Madrid, el Girona i el Sabadell que els guanyin tots menys quan juguen contra el Barça i la resta d’equips m’és ben bé igual el que facin. Però, ves per on, ahir em vaig alegrar de que l’Atlético de Madrid perdés contra els donostiarres. L’Atlético de Simeone és un equip molt desagradable que funciona amb les seves pròpies regles. És d’aquells que quan juga contra el Barça durant els primers cinc o deus minuts del partit ja marca el terreny cometen dues o tres faltes brutals sempre molt ben calculades. Saben molt bé qui les fa i qui les rebrà. Quan juguen contra el Barça ja saben que tot els és permès donat que els arbitres acostumen a mirar cap una altra banda. 

De fet, el futbol és l’esport menys honest de tots els que es practiquen arreu. En la majoria de casos sembla que l’objectiu és enganyar a l’àrbitre. D’exemples que demostren aquesta afirmació n’hi ha un munt. Com ara simulant ostensiblement faltes inexistents o protestant visiblement entrades molt dures per part de l’infractor. El que importa és guanyar. Com? Com sigui. Tot està justificat. Dissortadament aquest guanyar com sigui és beneït per la premsa i pels afeccionats. El resultat és que el futbol és transforma en un espectacle antiesportiu. L’Atlético de Simeone n’és un gran representant d’aquesta manera de veure un espectacle que se’n diu esport.

La feina dels arbitres hauria de ser evitar tot aquest joc subterrani i castigar als infractors de manera que si un jugador protesta ostensiblement després de donar una puntada al genoll d’un altre jugador l’hauria de sancionar per la puntada i per la protesta. 

El problema és que, moltes vegades, els arbitres es transformen en actors d’aquest espectacle lamentable i no tan sols no neutralitzen les males pràctiques sinó que contribueixen en que es facin.

Vet aquí que encara que sigui estrany en aquest món del futbol hi ha una afició d’un equip que no només vol guanyar, vol jugar bé. La del Barça. El Barça és l’equip d’un país colonitzat el qual no té selecció nacional. És diu que el Barça és més que un club, i això és motivat perquè, de fet, per a molts catalans el Barça representa al país constituint-se com la selecció simbòlica de Catalunya. Fa molts anys sent Bobby Robson l’entrenador del Barça estàvem guanyant per cinc gols de diferència en un mal partit i la grada del Camp Nou es va omplir de mocadors protestant pel mal joc de l’equip. Encara veig la cara d’astorament el pobre Bobby que no entenia res del que estava passant. 

Hi ha un altre factor a tenir en compte en aquest món del futbol i no és altre que la política. A Espanya el Barça és el representant dels insubmisos catalans i en conseqüència el maltractament arbitral és indisimulat al camp però molt ben cobert mediàticament. Fins i tot els mitjans catalans es caracteritzen pel maleit autodí tant estès entre nosaltres i no denuncien de forma contundent la situació.

El Barça per a guanyar una lliga espanyola ha de ser molt superior a la resta d’equips. Jo quantificaria en uns 15 punts la desavantatge de sortida. Sortosament aquesta superioritat s’ha donat en llargs períodes des de fa un quants anys. 

I a Europa? Sembla que l’UEFA no es pot permetre unes grades plenes d’estelades en una final de la Lliga de Campions ni que xiulem l’himne del futbol europeu cansats el maltractament que també rebem a Europa. Per què? L’única resposta coherent és la influència d’Espanya contra els separatistes que no se senten espanyols.

Els darrers anys el Barça a Europa ha patit decisions arbitrals incomprensibles en condicions normals. No cal en aquest punt relacionar les eliminacions del Barça els darrers anys. Només cal repassar com ha anat la eliminatòria amb l’Atlético de Madrid en els quarts de final de la Lliga de Campions de fa pocs dies. Un equip que proposa futbol contra un equip, que juga les seves cartes, però que especula, practica l’antifutbol i que pega sense fi. El resultat és la victòria del segon amb unes actuacions arbitrals indignes. El Barça rep dues expulsions, per a mi, tant dubtoses que són injustes, tres penals a favor del Barça no xiulats i unes quantes targetes grogues no mostrades que en algun cas representaven targeta vermella. I una expulsió directa al porter matalasser per una agressió de llibre a Fermín. Targeta que no es va produir. Per a mi va ser un escàndol de dimensions considerables. La història, però, només parlarà de que l’Atlétíco va eliminar al Barça. I qui dia passa any empeny.

Sí, sí, sembla que Europa no ens pot permetre tenyir unes graderies d’estelades.

Si no em coneixeu podeu pensar que soc un fanàtic del Barça. No. Soc culer, sobretot perquè soc català, però mai he deixat de sopar ni de dormir després d’una derrota.

Tenim un equip jove i sobretot de nanos de casa que són culers de veritat, i això és un goig i és més important que perdre injustament.