Alguns deien que durant el “procés” la gent es discutia durant les festes de Nadal però la veritat és que una pràctica bastant comuna és no parlar de política quan els interlocutors tenen ideologies contrastades, per Nadal i quan no és Nadal. Sí de dos amics n’hi ha un d’independentista i un altre d’espanyolista el millor és no parlar de política. És difícil perquè quasi tot és polític però tenim el Barça, les aficions comunes o la família per tal d’omplir les converses. Ara, quan estàs amb gent amb la qual et vas manifestar repetidament durant els anys del “procés” et relaxes i deixes anar alguna expressió reivindicativa en l’àmbit independentista, però vet aquí que algun dels interlocutors diu “ja surten!” assenyalant el cansament que provoquem els que encara estem al peu del canó. Ei!, els que fan aquesta observació figura que també son independentistes. Son els desenganyats que ho donen tot per perdut i que no fan gaire res per reconduir la situació que vivim avui. Quan et diuen “ja surten!”, a mi em molesta però ho deixes córrer per no buscar raons donat que figura que estàs amb els teus. Em sap greu que s’hagin rendit, sí. Jo no surto d’enlloc perquè sempre he estat allà. En tot cas els que en canviat de posició son ells que s’han conformat i per tant son ells els que caldria que sortissin d’allà on son ara. No dubto que quan arribi el moment hi tornaran a ser o això vull pensar.

El canvi de paradigma que la gent catalanista i sobiranista ha experimentat des d’aquells anys del “procés” a aquestes anys del “post procés” és manifest. De la il·lusió al desànim més absolut. En el meu cas, durant aquells anys, com activista de l’Assemblea, la gent m’aturava pel carrer per animar-me a que seguis i agrair-me l’esforç. Aquests darrers temps no cal dir que ningú m’atura i més aviat prefereixen que calli amb el “ja surten!” quan em refereixo a algun aspecte de país.

Tanmateix no em desanimo, conec a molta gent que continua estant per la feina. Persistim.